Sobre l'ús agresiu de l'aparell dental

Fa tres setmanes, en ocasió de les manifestacions que els partits de la dreta, uns i altres, organitzaven a Madrid davant la seu del Partit Socialista, m’arribà per mitjà de la premsa una fotografia que mostrava una senyora –podia tenir més de setanta anys- amb la boca extremadament oberta, agressiva, com si es tragués de l’ànima un crit rabiós. La senyora portava unes ulleres de sol, tenia el cabell gris tirant a ros i alterat, una bossa en la mà dreta i una bandera espanyola sobre l’espatlla ennuegada sota la barra. Però el que més cridava l’atenció d’aquella dona era la boca, excitada i oberta, les dents a punt de mossegar el primer que es posàs al seu davant. He de dir que no m’hauria agradat trobar-me a prop d’ella i no sé si, finalment, arribà a mossegar qualcú, les dents afinades com d’una bèstia. Cridava i pareixia que, només que tancàs la boca, mossegaria el món.

Fa pocs dies, una altra foto m’arribà des de l’Argentina. Es tracta d’un primer pla de la cara del president Javier Milei, peluda, la boca oberta, les dents brutes. Em costa d’entendre que un país modern pugui votar un home que porta les dents brutes, els ulls verdosos, irats, com si tingués ganes de mossegar la vida. Aquest home ha invocat les forces del cel perquè l’assisteixin en el projecte de reorganitzar l’economia, encara que diu que haurà de bestreure una bufetada als que l’han votat. Una bufetada econòmica, s’entén. A més de ganes de mossegar, també vol bufetejar la gent. Diu la premsa que té, ni que els tingués afillats, cinc cans robusts i de mal geni, les orelles grosses i irascibles als quals anomena de manera freqüent els meus «estimats fills de quatre cames».

Aquestes dues fotografies. La de la senyora que acut a la manifestació contra un partit polític i obre la boca, i mostra les dents com si fos una filla de quatre cames i l’altra, en què es veu el cap del president argentí amb la boca oberta i les dents brutes m’han fet pensar que, a vegades, als éssers humans –no sé si a tots-, ens peguen ganes de mossegar. Podríem dir, doncs, que la mosseguera és una propietat humana? Potser és un retorn als orígens, a l’animalitat que resta en nosaltres. Record el cas d’un boxejador que va mossegar el seu rival i li arrancà una orella, el d’un jove que, per defensar la seva al·lota d’una agressió sexual, mossegà el membre de l’agressor i l’hi descalabrà. Vull dir que els humans segueixen mossegant-se, que continuen fent servir les dents com instrument d’agressió. Les dues fotografies de les quals he parlat són una mostra de l’ús del barram en sentit agressiu. Es podria parlar en ambdós casos d’una mossegada d’atac.

És cert que el verb mossegar també pot fer-se servir com eufemisme, això vol dir que en faríem un ús simbòlic: Les sabates que estrenyen el peu «mosseguen», les persones que parlen de manera ofensiva sembla que «mosseguen», perquè hi ha gent que mossega quan parla, «mossegar» una part del diner que es guarda en un calaix significa robar, «mossegar-se» la llengua significa que ens reprimim les ganes de parlar, «mossegar» el pastís significa posar mà al diner públic i endinsar-se en el laberint de la corrupció...

I hi ha també un ús eròtic de la paraula mossegar, però no solament de la paraula. No és el mateix que et mossegui l’orella l’enamorat o l’enamorada que si te la mossega el boxejador. Un amant mai no arrabassa l’orella a l’amada. Aquestes mossegades vinculades a la passió amorosa procuren plaer, una satisfacció eròtica que no cal perdre’s.

Però volia parlar del mossegar agressiu, de la mossegada violenta, de l’atac. Fa molts d’anys, en una revista il·lustrada, vaig veure una seqüència fotogràfica que vindria a reforçar la idea de l’ús agressiu de l’aparell dental: Hi havia quatre o cinc fotografies que mostraven una lleona que perseguia un babuí a través d’una planura extensa, la sabana d’Àfrica. El babuí corria amb la por aferrada a les costelles. En cada una de les fotografies la lleona era més a prop d’agafar-lo. Al final, quan ja el tenia entre les urpes, el babuí, espantat, plantava cara a la lleona, obria la boca i li mostrava els queixals enormes, com a claus. La boca oberta de la senyora que es manifestava amb la bandera penjada pel coll i l’altra boca del president Milei, les dents brutes, m’han recordat el gest espantat del babuí. M’han fet pensar en l’animalitat del gest, en el barram com a instrument d’agressió.

Suscríbete para seguir leyendo