L'energia de la desesperació

Per bona sort, vull pensar que s’hauran acabat els renous: els crits inflamats, els insults, el mal us de les paraules, les desqualificacions. Vull dir que la verborrea excessiva ens ha ofegat durant les setmanes que han precedit la investidura del president del Govern i també durant la sessió plenària. Faig referència al mal us del llenguatge, a la insuportable cridadissa, a l’exagerada deformació del sentit normal i correcte dels mots. M’agradaria que s’hagués acabat tant d’enrenou, no és bo per a la convivència. Aquests dies he pensat, quan sentia tanta tergiversació del sentit, tants de crits inútils, tants d’insults gratuïts, que no ens mereixem aquests espectacles. La vida dels humans necessita dues substàncies imprescindibles, que són la nostra sang i la nostra sàvia: l’amor i les paraules. De l’amor n’he dit moltes coses, segurament equivocades. De les paraules també n’he parlat, freqüentment de forma obsessiva. L’home no és un animal que parla, com ens han repetit fins a l’extenuació des d’Aristòtil. Diria que l’home és un animal —animal sí que ho és— que arriba a aquest món sense saber parlar, amb la capacitat de poder parlar, però n’haurà d’aprendre.

El problema consisteix en què, a més d’aprendre les paraules, també aprèn a manipular-les, a fer-les servir de manera perversa. Ho hem vist aquests dies. Però les paraules també poden ser objecte d’art —amb les paraules podem crear bellesa— i les arts de la paraula ens estimulen la intel·ligència i ens activen les emocions. Les arts de la paraula constitueixen un patrimoni sovint oblidat. No ens recordam que rere cada paraula que aprenem hi ha una història de significats. Llavors es tracta de saber escollir els significats, de refusar les perversió amb que sovint ens servim del llenguatge, d’aprendre que una mateixa història pot contar-se de múltiples maneres, totes elles vàlides, però totes elles mentida. L’home ha après de mentir i això és una gran conquesta mentre no tracti d’imposar la seva mentida com a única veritat.

Podria esser que les paraules dites en veu alta haguessin perdut la seva capacitat de fascinació, la màgia que les caracteritzava: la possibilitat de comunicar la meravella de la sonoritat, de fer-nos percebre el seu poder d’estímul sensorial. És difícil comprendre el significat d’un poema —deia un bon amic meu— sense les seves sonoritats, els seus ritmes. Perquè el ritme no és un element decoratiu, sinó una de les bases sobre les quals es construeix un poema.

He sentit explicar que en un convent de clausura les monges varen aprendre de memòria el Cántico espiritual de San Juan de la Cruz i el cantaven després en els seus moments d’esplai. Aquell text les va fascinar i fou com un bàlsam per a la seva vida. Aquest és l’efecte que provoca aprendre’s un poema de memòria: perquè es converteix en una força activa a l’interior de la consciència. Una energia per als moments de desesperació, perquè fa que aparegui, quasi de forma inconscient, l’art —diria Joyce— que s’amaga rere les aparences.

Tinc la impressió que una gran part dels representants parlamentaris que intervingueren al Congrés dels Diputats durant les sessions d’investidura no sabien gaires poemes de memòria. No se’ls ha ensenyat com és d’important endinsar-se en les bodegues secretes de l’idioma. Com és d’important arrabassar-li a cada paraula el ventall de significats que conté, allò que els altres perceben segons qui la diu. Tot això ho sabia perfectament el nostre Ramon Llull, el savi que, des del rigor racionalista demanava al seny que es deixàs convèncer pels arguments de l’amor.

Suscríbete para seguir leyendo