Tanta sang

Em costa assimilar tanta guerra, tanta sang vessada, tanta destrucció: bombes i míssils que s’alcen disparats i rebenten sobre un hospital, una escola, un edifici de cases i albergs, sobre una plaça pública, sobre un mercat. Hem vist les ciutats i els pobles convertits en caramulls de runes. Hem vist els homes i les dones treure els enderrocs, per si de cas restava sota les pedres algú que conservàs un alè de vida. Hem vist la gent córrer esporuguida, mentre fugia de l’amenaça, mentre escapava de la por. Hem vist la gent que cavava trinxeres, que cercava refugis, que corria entre els túnels. Hem vist els desplaçats que esperaven que vinguessin a obrir el pas de les fronteres. Hem vist els cementiris saturats de cadàvers. Hem vist que els enterraven en síquies obertes al call de la terra. El nostre és un temps trist, d’amargor aspra, d’infortuni. Hem vist caçar homes, i dones, i nins perquè serveixin d’ostatges penats, captius i amenaçats de mort, sempre a punt de matar-los, de fer-los servir d’escuts humans, quan l’altre envesteixi. Ningú té raó si duu les mans untades de sang. Perquè encara hi ha qui programa l’extermini de l’altre, la venjança. El genocidi no és una aberració d’altre temps. No només s’hi esforçaren els nazis, persisteix avui i ens veiem obligats a conviure-hi.

Saps quan és l’hora d’obrir el televisor. Sé de persones que no suporten els informatius i tanquen l’aparell. Conec algú que, en començar el programa de notícies, si hi ha qui s’interessa per la informació, agafa la tauleta i comença a fer un solitari. Es tanca en ell mateix com un caragol, com un eriçó i fuig, s’aparta d’aquella realitat que arriba a través de la màquina. No podem oblidar que, filtrades per la cadena de televisió, les imatges que veiem estan condicionades per l’ull que les ha enregistrat. Vull dir que no són la veritat estricta del que està passant, sinó que són aquella veritat destil·lada per una mirada prèvia que pot condicionar la nostra manera de mirar-les.

«Això que veiem –em diuen-, altre temps no passava, potser no existia aquesta afany de criminalitat». La resposta: «És segur que existia o potser pitjor. Succeïa, emperò no ho sabíem». Ara sabem que l’excés d’informació és una perversió del nostre temps. És bo estar informats, però és perniciós que la informació s’excedeixi, perquè ens crea impotència, ens desorienta, satura les nostres capacitats d’anàlisi, d’entendre el món, de comprendre’l. I és que el món en què vivim és mal d’entendre.

Allò que som els homes i les dones, el que som avui, és un producte de l’evolució biològica. Som un conjunt de mecanismes i de capacitats que s’han construït al llarg de molt de temps, mentre responíem a les exigències evolutives a les quals la nostra espècie ha hagut d’enfrontar-se en el transcurs de la seva història. Això fa molts d’anys que va començar i ha durat milions d’anys, fins a arribar al que ara som. Durant tants de temps ha canviat el nostre mode de viure, hem adquirit noves maneres de pensar, hem descobert noves maneres de relacionar-nos amb els altres, i hem estat capaços de formar grups humans més o menys avinguts, però massa sovint disposats a barallar-se.

Els estudiosos del comportament humà diuen que una de les millors adquisicions que hem obtingut és la capacitat de preveure el comportament dels altres. Es diria que podem intuir o llegir les intencions dels altres, endinsar-nos en la seva subjectivitat i, alhora, desenvolupar la imatge que ens construïm dels altres. Es diu que el nostre sistema nerviós ens permet entrar en ressonància afectiva i intel·ligent amb els altres. Però no sé si això és cert. No seria capaç de preveure, per molt que estimuli les neurones, quina podia ser la resposta de l’estat d’Israel davant la provocació terrorista de Hamas. Quina imatge puc fer-me? En conec la història, però la meva intel·ligència és molt minsa per abordar-ne la lectura, per interpretar el sentit d’un ultratge d’aquesta enormitat. Quines imatges he de seleccionar de les que m’arriben? Potser encara ens queden molts d’anys –alguns milions d’anys- d’evolució psíquica i biològica per arribar entendre un desastre d’aquesta magnitud, per trobar sentit a tanta misèria. Tardarem molt de temps. Ningú de nosaltres no ho veurà.

Suscríbete para seguir leyendo