No hi ha més que llops

No en podria dir la causa ni en sabria trobar una explicació mínimament coherent, però cada vegada que el senyor José Maria Aznar treu el cap per convocar la gent a la protesta i empènyer el personal —el seu personal— a la manifestació contra els projectes dels governs progressistes, em revenen a la memòria dos acudits de Forges dels quals el senyor Aznar n’és protagonista i que l’humorista disfressà amb les robes de la Caputxeta Vermella, l’heroïna del conte de Perrault. Vestit de nina trapassera, la canastra al braç, la caputxa al cap, les sabates... Li deixa el bigot i les celles robustes a fi que sigui fàcil la identificació, alhora que s’escapa del «proceloso bosque de Gescartera». L’acudit és de 2001, feia un any que Aznar havia guanyat les eleccions i iniciat la segona legislatura com a cap del Govern. Perquè havia tret majoria absoluta no havia hagut de pactar amb els partits nacionalistes com havia fet l’any 1996. Disfressat de Caputxeta Vermella fuig com un llamp sense dir res. Forges el dibuixa amb la canastra penjada al braç esquerra, però no ens diu si la canastra és plena d’euros. Fuig sense dir res. I el dibuixant li col·loca un petit rètol: «Caperucito mudo».

Crec que no és el moment de contar què va esser Gescartera i com fou que va protagonitzar un dels escàndols financers més grans dels que mai de mai havien succeït a l’Estat espanyol. Boleiaren més de 120 milions d’euros i en quedaren afectades mutualitats públiques, fundacions, congregacions religioses, empreses també públiques. Un robatori d’enormes proporcions. Durant nou anys d’activitat, l’empresa financera s’havia dedicat a lucrar-se alhora que defraudava els seus clients i desviava els fons cap a societats de constitució fraudulenta. Hi va haver judicis per als qui s’havien fet amb els diners. I el «Caperucito mudo», la boca closa davall el bigot, sense dir res.

El segon acudit és de 2003. Ara fa vint anys. El senyor Aznar apareix de bell nou amb el vestit de la Caputxeta. Des del cantó dret del requadre observa el paisatge. És un paisatge d’herbes, amb dos turons i un arbre. De l’altra banda dels turons guaiten les orelles del llop, negres, i un rètol que diu «Elecciones». Faltaven tres mesos per a les eleccions autonòmiques i municipals en tretze comunitats, quan Forges va treure l’acudit. Aznar, disfressat de Caputxeta, mira a l’horitzó. Està inquiet. Porta la cistella. El dibuixant de bell nou li ha posat un rètol: «Caperucito gris». Eren un temps en què s’arrossegava encara el desastre del petrolier Prestige i la marea negra infectava la costa gallega i la cantàbrica. Es parlava d’un Pla Hidrològic que desviaria l’aigua de l’Ebre i la canalitzaria cap a les hortes de Múrcia. Aragó feia sentir els seus renecs. Cridaven i hi havia brega per l’aigua. El partit del senyor Aznar, en aquell temps, ja utilitzava els atemptats d’ETA en benefici propi, amb la intenció de treure’n un rèdit polític, mentre fomentava la crispació.

És l’època de les grans manifestacions contra la guerra d’Iraq que havien planificat durant una reunió a les illes Açores George Bush, Tony Blair i José M. Aznar. La intervenció armada era segura. Deien que Iraq tenia armes de destrucció poderoses, que constituïen un perill per a la humanitat. Sota la figura del «Caperucito», Forges escriu: «¿Guerra? ¡Nunca más!», com si tractàs d’endevinar-li el pensament. Aviat hi haurà eleccions autonòmiques i municipals, i, per si de cas, ens assegura que mai més no tornarà a projectar una guerra, que ni en vol sentir parlar, que les guerres no són cosa amb les quals confia.

Han passat els anys i el senyor Aznar tornar a fer un crit de guerra contra el llop. Té el vici d’identificar el llop amb tot allò que no concorda amb els seus interessos. I per tot arreu no veu més que llops, el «Caperucito».

Suscríbete para seguir leyendo