Tot arriba a refredar

Els meus professors de Física m’ensenyaren que la segona llei de la termodinàmica diu que tot arriba a refredar. Es refreda l’aigua que fa una estona havia alçat el bull, es refreda el forn on vàrem coure el pa, es refreda la sang que s’encalentí a causa d’un atac de ràbia, es refreda el menjar que, en treure’l de l’olla, era calent, es refreda la calentor del sol, quan arriba, si és que arriba, la serena del vespre, es refreden les mans de l’amic, es refreda l’amor.

La termodinàmica estudia els efectes del canvi de la temperatura, la fenomenologia dels estats calorosos, els processos de transferència de calor. Vull dir que no hem de perdre l’esperança: la calorassa que hem patit aquest estiu arribarà a doblegar-se perquè el temps mai no queda penjat, em deia una dona del meu poble. I el que ha de venir arribarà a venir. Estic convençut que vindran dies freds i tornarem a encendre les estufes. Tanmateix, tot refreda.

Llavors, aconseguir l’equilibri tèrmic és una epopeia. Diu la llei que, si un objecte –també pot succeir amb un cos humà- que conté una determinada temperatura es posa en contacte amb un altre cos de temperatura distinta, ambdós objectes –també els dos cossos- intercanvien la calentor fins que les temperatures s’igualen. Podria esser que això passàs al llit entre els amants. La calentor es traspassa d’un a l’altre fins que les temperatures dels cossos queden igualades. Però no sempre succeeix així. No sé si l’equilibri tèrmic es dona entre dos cossos que diuen que s’estimen, perquè si no s’estimen, si només van al llit per una estona, deserts de sentiments, la punyetera testosterona es dilueix.

Vaig conèixer un home que tenia una amant d’amagat. Però no hi havia manera que entre ambdós es produís l’equilibri tèrmic tan necessari i protestava. «Ens ficam al llit –deia-, i follam i follam sense que ens produeixi la més mínima felicitat, ni un pessic de goig. Res de res, ni una estona de joie de vivre». Debades aspiram a noves sensacions i nous estímuls; tanmateix ens quedam al mateix lloc. Al final, arriba que pegam un panxó de sèries i pel·lícules. I fa calor, molta calor, aquest estiu, per suportar tanta sèrie entre els llençols.

Quan em va dir «fa calor, aquest estiu» és quan em revingueren a la memòria els professors de Física que m’ensenyaren la segona llei de la termodinàmica. També l’amor s’arriba a refredar –pensava-, malgrat les altes temperatures que hem hagut de patir, malgrat l’enyorança del que hagués pogut ser i no va esser, malgrat els anhels que no varen complir-se. I aquell home tornava a dir-me: «Tots els dies són iguals, quant a la calor, quant a la fredor del llit. Només ens queda la buidor i les sèries. I quan la vida és massa igual, t’ho assegur, pot esser un infern».

Les nits d’estiu han estat massa càlides: «tropicals i tòrrides», en diuen. I es parla de la crisi climàtica, de les calors insuportables, de la xafogor nocturna, de les suors. La terra pateix la sequedat extrema. Les herbes es moren i els arbres dobleguen les fulles. Persisteixen les solellades i la calor no afluixa. Els carrers i les places de les ciutats i els pobles a estones són buits perquè la gent s’amaga i cerca la mica de frescor que procuren les ombres.

Aquella dona que em deia que el temps no queda penjat també assegurava que, entre les dues Marededéus, sempre plou. Se referia al temps que transcorre entre dia quinze d’agost, festa de l’Assumpció, i el vuit de setembre, la festa del naixement de Santa Maria. Entre aquestes dues dates sempre plou. I jo li preguntava: No dieu on plou? I ella em responia: Plou aquí, al nostre poble. I perquè el temps no queda penjat no tardarem gaire a veure l’arc de Sant Martí. I vindrà la pluja. I refrescarà l’aire? No m’atreviria a dir-ho: l’escalfament global, tan evident, trastoca les velles lleis de la naturalesa.

Suscríbete para seguir leyendo