Persisteix l'enrenou

Persisteix encara, sota les altes temperatures, l’enrenou de les eleccions generals. Avui fa vuit dies que tingueren lloc els comicis per a elegir els diputats que conformaran el Congrés del qual haurà de sorgir un nou govern. Molts no se’ls esperaven, els resultats i fa la impressió que el senyor Pedro Sánchez, al qual l’oposició dretana havia insultat, desqualificat i declarat incapaç de governar, és com aquell ocell de la mitologia sagrada que, quan arriba al final de la seva vida, fa un niu de branquillons, l’encén i de les cendres que deriven del cos cremat i del niu retorna a la vida més nou que mai i disposat a plantar batalla. Els egipcis antics que varen esser els que inventaren la història de l’ocell que reneix de la pròpia cendra adoraven la llum de l’alba, perquè és el signe de l’arribada d’un dia nou.

He dit que a Pedro Sánchez l’insultaren i el desqualificaren. Tot plegat em feia una mica de pena. No m’agraden les campanyes electorals en què domina l’insult. La proposta era invalidar una bona part de les lleis promogudes pel seu govern i retornar a uns altres temps més obscurs. No varen plànyer l’insult ni la mentida. Sobre el tema de la mentida utilitzada com a dard contra l’adversari, m’agradaria dir-ne alguna cosa.

Sovint he defensat la mentida, perquè, en últim extrem, la literatura és una mentida, però una mentida que revela amagades veritats. La literatura és parlar de la vida d’una manera inèdita, de la realitat, dels problemes i les inquietuds que atordeixen els homes i les dones. També he escrit que si l’homo sapiens fou capaç de sobreviure i arraconar les altres espècies d’homínids, entre ells els de Neandertal, fou per la seva capacitat de mentir, d’inventar ficcions, de construir relats imaginaris que li permeteren crear noves maneres de pensar el món. En la base de totes les cultures i religions existeix un relat que posa els fonaments del que serà l’aventura existencial dels pobles que s’hi abriguen. Perquè la literatura abriga, estimula i inquieta. Però aquestes mentides ens humanitzen i ens dirigeixen a esforçar-nos per aconseguir un món més suportable. Les mentides que aquells desqualificadors tiraven en cara al seu oponent no solament eren mentides. També eren falsedats i maledicència. I, si us ve de grat obrir un camp semàntic, podeu afegir-hi: difamació, injúria, insídia. En definitiva, la hipocresia que sovint abunda al camp de la discussió i el debat polític.

De manera tradicional els científics han situat l’origen de la desigualtat humana en l’adveniment de la propietat privada associada a l’agricultura i a la ramaderia. En aquest moment, és quan s’estableixen les relacions de domini que el dret regula i l’Estat imposa. Això coincideix amb l’etapa que s’ha definit dient-ne la revolució neolítica, des d’uns tretze mil anys abans de Crist fins a l’edat del bronze. L’home comença a combatre per obtenir el poder, encara que sigui a força d’omplir la cara de l’adversari de falsedats. És evident que totes les comunitats humanes no evolucionaren de manera uniforme cap al sedentarisme, ni l’agricultura intensiva ni el pasturatge aparegueren per un igual arreu de la terra. No totes les col·lectivitats humanes començaren a insultar-se al mateix temps. Els investigadors David Graeber i David Wengrow en un llibre recent El amanecer de todo, publicat l’any passat en castellà per Ariel, defensen un nou paradigma: existí un temps que perdurà durant milers d’anys en què una àmplia diversitat de comunitats humanes decidiren organitzar les seves vides d’una altra manera i construïren formes d’autogovern no jeràrquic, sinó comunal, previs al sorgiment de les monarquies i els estats. Eren cultures pacífiques, auto-governades, sense estructures dinàstiques, sense baralles pel poder, sense falsedats. Aquesta gent combinà la vida assentada en petits nuclis de població amb el nomadisme i, a vegades, es trobaven per celebrar rituals simbòlics i festes. Però tot això s’ha perdut pel camí. Graeber i Wengrow expliquen que sobretot vàrem perdre la llibertat d’imaginar la pròpia societat per a reconstruir-la de manera diferent.

He rellegit algunes pàgines d’aquest llibre, aquests dies d’enrenou electoral i la lectura m’ha fet pensar en el famós discurs de Don Quijote a una guarda de cabrers, una nit en què, havent sopat de guisat de cabra i begut bon vi, els digué, alhora que observava una grapada d’aglans, aquestes paraules: “Dichosa edad y siglos dichosos aquellos a quien los antigues pusieron nombre de dorados...”

Paga la pena imaginar un temps –era abans de la irrupció neolítica- en què no existien la desqualificació, ni la insídia, ni les falses veritats.

Suscríbete para seguir leyendo