El mestre de música

La burocràcia, tan poc disposada a avenir-se amb la bellesa, ha acomiadat Joan Company de la direcció de la Coral Universitària, que ell va fundar l’any 1976, fins a fer-ne d’aquell primer grup de cantaires una coral prestigiosa que ha derivat en el que avui constitueix el Grup de Corals de la Universitat de les Illes Balears. Un luxe.

Joan Company deixa de dirigir una de les millors realitzacions universitàries per imperatiu legal. Diuen que fa tres o quatre anys que hauria d’haver partit, que la continuïtat durant aquest temps era excepcional. Doncs ara, perquè als seus coneixements uneix un prestigi aconseguit a força de treball, d’entrega, d’insubornable alegria de veure que es conjuguen les veus i l’harmonia creix, hauria pogut continuar. La burocràcia –tan poc flexible-, ha decidit que s’ha acabat el temps de l’excepcionalitat. Ara mateix, el musicòleg, el director de cors, el mestre de música ha de partir a ca seva i, qualsevol dia després de l’estiu, contribuirà a formar part de la comissió que haurà d’elegir el seu successor.

Quan l’any 1976, Joan Company arribà a la nostra Universitat, acabats els estudis i llegida la tesi de llicenciatura sobre el mestre Joan Maria Thomàs, fundador i director de la Capella Clàssica Mallorquina, organista de la Seu i compositor, un músic noucentista, amb tot el que implica de recuperació de la música tradicional i l’afany d’aconseguir la perfecció, jo ja hi era. Vull dir que treballava a la Universitat i vaig conèixer de prop els inicis del que es convertí en un gran projecte: el desplegament d’un moviment coral modern, arrapat a la nostra institució acadèmica superior. Probablement, un dels moviments corals més importants d’Europa en el darrer quart del segle XX. També vaig conèixer alguns dels seus mestres: Manuel Cubero, fundador amb Montserrat Pueyo, la seva dona, del Cor Madrigal i Oriol Martorell, director de l’Orfeó Català. Vull dir que el bagatge inicial que Joan Company portava a la Universitat era de primeríssim ordre. I sobre aquella base, quaranta sis anys de treballs i dies: la creació d’un moviment musical en el qual han participat professors, alumnes, exalumnes... Us puc assegurar que sentir cantar la Missa de Rèquiem de Gabriel Fauré, dirigida per Joan Company, i delitar-se amb el Pie Jesu, en la veu d’una de les sopranos de la Coral, és un privilegi i, alhora, una emoció impagable que et retorna a les arrels del cristianisme i et reconcilia amb la naturalesa humana. Però aquest sentiment intens no el provoca, us ho assegur, un simple i respectable funcionari.

No sé per quina raó la figura de Joan Company em porta a un poema de Maria Antònia Salvà, alguns versos del qual retinc en la memòria. La poeta parla d’un roser de terra seca, magre, que, en la solitud de Cura, entre els pedregars de la muntanya de Randa, té roses tot l’any. Ens diu cap al final, en una de les darreres estrofes: «Darrer músic de capella, / el petit roser gentil / tot l’any ofereix novella / la cançó del mes d’abril». Durant quaranta sis anys, Joan Company i els cantaires i els músics que ell ha dirigit ens han fet sentir, sempre de nou, «la cançó del mes d’abril»: l’emoció de les músiques, la percepció d’unes veus bellament acordades, les alegries d’abril, l’aire, les vibracions del dolor en el cant del Stabat Mater, que el jove Pergolesi escriu mentre s’està morint de tuberculosi.

Els dos penúltims versos del poema, per a mi els més admirables, diuen: «L’aridesa de l’altura / fila somnis de verger...» Dins el pedregar, entre les espines i els vents i les boires –quan Joan Company inicià la seva tasca, fa tants d’anys-, la nostra Universitat era, potser també ho era l’Illa, un pedregar àrid. I el mestre de música s’atreví a somiar un verger.

Suscríbete para seguir leyendo