Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MITOLOGIES

Les avantatges d'una guerra civil

Avui, diumenge 4 de juliol, quasi vuitanta cinc anys després del seu assassinat al cementiri vell de Manacor a mans d’un escamot de falangistes, les restes mortals de Pere Llull Fullana, de can Tiró, redescobertes i identificades, retornaran a Algaida, el poble del qual era batle i seran entregades als seus familiars perquè els donin sepultura al costat d’aquells que el ploraren durant tot el temps que els va quedar de vida.

Pere Llull tenia 28 anys, estava afiliat a Esquerra Republicana, era amic de Pere Capellà i fou nomenat batle en sessió extraordinària de l’Ajuntament dia 25 de juny de 1936. Passats tant d’anys, de bell nou un ajuntament democràtic rebrà el que resta de la seva despulla i li retrà els honors que corresponen a l’home que fou detingut i vilment assassinat només per haver defensat els valors democràtics: la convivència pacífica, el diàleg, l’amor a la justícia, la fortuna de creure que l’educació faria els homes més generosos i més lliures.

Vull complimentar des d’aquestes línies l’encomiable decisió del meu ajuntament, i de manera especial l’acció de la batlessa Maria Antònia Mulet, digna successora d’aquell batle que volgueren apartar de la Història i que ara retorna, recobrada la vara de batle i embolcallada la caixa que conté el que resta d’ell amb la bandera de la República. Paga la pena dir-ho de bon principi: Pere Llull és el primer batle represaliat del qual s’han identificat les restes. Potser no és hora de contar la trista història del martiri que seguí a la seva detenció, dia 16 d’agost. Fou un temps en què la dreta més intransigent i estantissa del meu poble tenia set de sang. Tant a ell com al seu germà Antoni els aconsellaven que s’amagassin. Dies abans, Pere Capellà li havia suggerit que partís amb ell en una barca, cap a les costes de Menorca. En Pere Llull fou, potser, massa innocent. «No he fet mal a ningú. Què em poden fer? Si em reclamen la vara de batle, els ho entregaré. Però, què he fet?» , he sentit explicar que va dir. Avui, la batlessa tornarà a posar vora els seus ossos aquella vara que li arravataren. Es tracta d’una reparació? Serà una manera de restituir-li l’honor que li varen prendre? No ho sé. Queden massa ferides per tancar i aquella gent tenia set de sang.

Els dos germans, Pere i Antoni, acudiren aquell matí d’agost al poble. Havien romàs uns dies ocults. Volien saber què passava i donar la cara. En arribar al carrer d’es Colomer, un escamot de falangistes els agafà i els va dur a l’Ajuntament. El pare, en Pere Llull Mudoi, que era germà de la meva padrina Llucia Llull, anà a veure què passava amb els fills. També el detingueren. L’endemà, dia 17, hi havia més de cent detinguts. Anaven amollant-los, fins que, a les deu de la nit, en quedaven tretze. Fou una nit de terror. Encara n’amollaren quatre i ficaren els nou que quedaven dins dos cotxes. Se’ls endugueren a Son Coletes, les mans fermades amb un tros de filferro, els tiraren un poal de benzina i els pegaren foc. De matinada, els falangistes del poble fatxendejaven dins les tavernes i deien: “Aquesta nit ens hem carregat els Tirons”. Tenien set de sang. Se n’havien carregat nou, només en una nit.

Vaig conèixer molt de prop el dolor que causaren aquells assassinats. Vaig veure plorar la seva mare -nosaltres li dèiem la tia Serral-, les germanes, les seves dones. Un dolor immens que perdurà en el temps. Se m’acut ara una frase d’Emil Cioran, el filòsof que, arribat de Transilvània, s’establí a França i tractà de conjugar l’existencialisme de Sartre amb el feixisme. I acabà amb un fervor inaudit per Hitler. Escriví: «L’avantatge d’una guerra civil és que, quan et disposes a matar algú, saps qui és que mates». Són unes paraules carregades de cinisme, però són certes. Aquells que ordenaren la mort de la gent d’esquerres, al meu poble i arreu de tots els pobles, els que confeccionaren les llistes, coneixien un a un els que sentenciaven a mort, en sabien la vida, potser eren coneguts de la família i havien jugat plegats pels carrers i la plaça, possiblement s’havien assegut a prop d’ells als bancs de les escoles. Després d’enviar-los a les cunetes o davant la paret d’un cementiri, feien bons sopars i bevien vi. Coneixien els que enviaven a morir, però no comptaven que una altra de les avantatges d’una guerra civil és que també coneixes qui són els assassins.

Compartir el artículo

stats