Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies | La vida t'espera

La Fira del Ram de Palma de fa dos anys.

No crec que hi hagi gaires roses per collir ni gaires truges per menjar. He recordat Horaci i la seva exhortació a gaudir dels plaers de la vida. El futur és incert. Aprofita el dia, no confiïs en el demà. Carpe diem... Colliu ara mateix les roses de la vida. La proposta d’Horaci ha derivat cap al realisme grotesc en una vella cançó recollida a Eivissa: «Toni mengem-nos sa truja, / que la fi del món vindrà / i noltros mos morirem / i sa truja quedarà». No sé si, amb tant que ens estreny el virus, ens queden gaires roses per collir i gaires truges per menjar. Però la vida, malgrat tot, malgrat les inclemències, malgrat els dolors, t’espera. La vida ens espera.

Els al·lots del meu barri estan trists. Els han dit que enguany tampoc no hi haurà la fira del Ram. La fira era per a aquests al·lots, l’alegria que passa. El molí, el tren de la bruixa, els cotxes de xoc, el carrusel amb els cavalls que salten, les muntanyes russes, els llums de colors. Actualment, els anys passats, la fira del Ram havia derivat en una exaltació apoteòsica del vertigen. La gent necessitava giscar, a l’hora de divertir-se i, per això, les atraccions que tenien més èxit eren aquelles que provoquen el rodament de cap, el mareig i les nàusees.

La fira era l’alegria que passa. Un text teatral de Santiago Rusiñol porta aquest mateix títol. És una obra modernista publicada l’any 1898, l’any del gran desastre. En un poble desconegut, avorrit i vulgar, un dia arriba un carro amb una colla d’artistes de circ. Vénen per camins polsosos, són artistes bohemis: una ballarina, un clown, un atleta... Gent sense terra ni pàtria que recorre el món disposada a alegrar la vida ensopida d’aquell poble. És la gent de la faràndula que per a Rusiñol representa la poesia, l’art, la bellesa; però que ningú no entén. En contrast amb la mesquinesa d’aquell poble, els artistes parteixen, incompresos i trists. És el temps en què Picasso, establert a Montmartre, començarà a pintar escenes de circ, acròbates, pallassos, arlequins, bufons i joglars. També estan trists. Una etapa de la seva obra que coneixem per l’època rosa i que desembocarà en Les senyoretes del carrer d’Avinyó que iniciaran l’etapa cubista.

Tinc un gran record de la fira del Ram de la meva infantesa. Potser només vaig anar-hi una o dues vegades mai, però se’m quedà arrapat a la memòria el record d’una alegria meravellosa. Pujava a les barques que voltaven monòtones, als cavalls, i als elefants, i als cotxes del carrusel. M’agradaven les músiques que sortien de les barraques, els pallassos, el misteri d’una nina que només tenia cap, un cap que se sostenia penjat pels cabells, mentre ella somreia i aclucava els ulls. Vaig aprendre que, més enllà d’aquella alegria, m’esperava la vida.

Durant l’adolescència, perquè estudiava a l’Escola Normal i teníem el Ram just al costat, vaig anar-hi de manera freqüent. Em divertien els cotxes de xoc, cap al final de la nit, perquè s’omplien de senyores alegres que acudien a veure si pescaven un home disposat a continuar els xocs en una cambra d’una pensió de mala mort. El Ram tornava a esser l’alegria que passa.

Vaig tardar molts d’anys a tornar-hi. Fins que hi vaig dur els meus fills, sempre era la tarda d’un divendres, en acabar les classes, prop de Pasqua, tot just en encetar la primavera. Un any, en una tómbola del Ram vàrem treure un gaiato de caramel, ni que fos un tronc d’ullastre tot de vetes de sucre vermelles i verdes com la llum de les bombetes de la fira. En menjar-nos aquell caramel, teníem la sensació que ens menjàvem els colors i les llums del Ram. Només hi he tornat per acompanyar-hi els néts. Ara és molt diferent de quan jo era un al·lot que s’extasiava davant un pallasso, o de quan era aquell adolescent que es divertia en els cotxes de xoc. Ara, predomina el vertigen, el renou eixordador, la nàusea. Potser l’alegria restarà reclosa. No es plantarà la fira, però malgrat tot sabem que la vida ens espera, que rodarà la festa com rodava el molí i les barques que voltaven monòtones. El silenci s’estendrà per l’explanada on planten el Ram. Enguany tampoc no hi haurà crits, ni renous, ni nàusees. Als dies incerts seguiran les roses que colliràs, aprofita cada un dels instants de què disposes. Bé saps que la vida t’espera.

Compartir el artículo

stats