Un amic, que ha volgut procurar-me una mica d’esplai en temps difícils, m’ha enviat per whatsapp un documental sobre els peus humans a través de les escultures greco-romanes que ha presentat la Galleria degli Ufizi de la ciutat de Florència. Al llarg de la vida he arribat a veure moltes escultures de l’antiguitat –joves esveltes, galants apol·linis, déus exultants, generals i soldats romans-, però mai no m’havia fixat de manera detallada en els peus. Altres parts del cos sí que les he mirat amb una certa i indiscreta curiositat. Difícilment la mirada es detenia sobre els peus. Ara sé, perquè m’ho ha evidenciat el documental que m’ha enviat el meu amic, que m’equivocava. I he après que, sovint, els peus parlen més de la persona que no cap altra part del cos humà.
A Els peus dels déus, que és el títol que porta la mostra florentina, he pogut veure-hi una diversitat admirable de peus: els peus descalços de les muses, a les escenes de guerra dels sarcòfags, als retrats en marbre dels prohoms il·lustres de Grècia i de Roma, el peu d’un esclau, el d’una bacant, els peus d’un filòsof, els peus de Neptú, els peus d’Eros, els peus de Diana, les sandàlies dels cortesans grecs, el calçat de l’aristocràcia romana... He pogut veure que els peus de les escultures greques de l’època clàssica tenen el segon dit, el del costat del dit gros, més llarg que els altres quatre. En canvi, les escultures romanes tenen el dit gros i els dos que vénen després de la mateixa allargada. És curiós, però alguna escultura he trobat que té el peu esquerra grec i el peu dret romà. Ara no sé si aquests criteris són traslladables a les persones que vivim en els temps actuals. De quin tipus deuen esser els peus dels mallorquins? No ho sé, però crec que deu haver-hi molta mescladissa.
Sabem –i això és una de les conclusions que ens aporta l’exposició de Florència-, que l’home és l’únic animal vertebrat que és capaç de caminar dret: el tronc adreçat, els genolls ben estirats, els peus forts sobre la terra ferma. Sembla que aquesta capacitat de caminar drets féu que augmentàs la cavitat cranial de l’home i, també, el seu contingut. Això vol dir que tenim més quantitat de cervell que cap altre animal, la qual cosa hauria derivat dels peus. Vull dir que, gràcies als peus, tenim més neurones, més cervell. Quan diem d’algú que pensa amb els peus, no diem un disbarat. És possible que els peus tinguin pensaments raonables? Sembla que sí. Els peus també poden tenir pensaments fantàstics. Què imaginen els peus d’un professor de matemàtiques, els d’un pescador, els d’una perruquera, els peus d’una monja? En altre temps, de l’olor de peus –que era una pudor forta que es ficava al nas i no en sortia-, se’n deia l’olor de la virtut. No és estrany. Un home i una dona que duen els peus suats i bruts no tenen ganes de fer pecats.
L’esmentada exposició, segons he pogut veure per mitjà del whatsapp, ens revela un altre misteri referit al calçat amb què els vells greco-romans revestien els peus. En aquell temps, hi havia com ara gent d’espardenya i gent de sabata. A més de pobresa, l’espardenya evidenciava falta de recursos intel·lectuals. «És més beneit que una espardenya» vol dir encara ara que és pobra de remeis, que aquell del qual es diu té poc enteniment, poques capacitats intel·lectuals.
I quan un deixava de dur espardenyes i calçava sabates es feia avinent un cert ascens social. El gran Ciceró en una de les seves Filípiques contra Marc Antoni usa l’expressió mutavit calceos, que volia dir: ha mudat de sabates. Ciceró se’n serveix per mostrar el canvi social de certs personatges que, en obtenir el poder, es compraven de cop unes sabates noves.
No parlaré ara, tot i que he volgut dedicar aquest escrit als peus, de la reflexologia, una teràpia manual mil·lenària. Certes parts del cos, -ens diuen, en aquest cas els peus, reflecteixen la totalitat del cos. I amb una mica de pressió amb els dits de la mà sobre determinats punts, es produeix un efecte benèfic en l’òrgan amb el qual aquell punt dels peus està connectat. Així que, si vols alliberar-te del bloqueig sobre un òrgan determinat, és suficient que et punyis els peus durant una estona.
