Interval

El canvi d’estació.

Em descarabuta, m’emmalalteix, em posa nerviós, em fa mandra, m’excita, em fa llegiguera, em deixa tirat, m’intranquil·litza, em destarota, em dona lucidesa, em refà, em cansa, em desperta, em fa sofrir, m’alegra, m’orienta, em fer, em fa tremolar, em diverteix, em destrossa, m’enardeix, m’avicia, em dona coratge, m’enfebreix, em melancolitza, m’envelleix, em fa la vida ràpida.

Un bitllet dins un llibre.

He trobat mentre fullejava l’edició enquadernada de la revista Migjorn un paper escrit amb la meva cal·ligrafia anglesa de fa trenta anys que m’ha fet pensera perquè deia coses que encara sent amb un llenguatge mol clar, molt oral, molt meu. Una forma de coherència? Escoltau: Jo sempre he estat molt obert, he tengut moltes d’antenes, i una curiositat insaciable; som molt esponja: el que m’agrada m’ho faig meu, i el que no m’agrada ho escup; hi ha com un metabolisme d’aquesta mirada cap al món a través del llenguatge en què res no em resulta estranger, i no em tanc mai dins la meva torre de vori. Som antitorre de vori: jo crec que l’escriptor és un ésser solitari perquè necessita solitud per escriure, per llegir i per pensar, però que està mirant des d’observatoris diversos, mirant què passa, què fan aquells d’allà i de sullà i de més enllà. L’escriptor no es pot aturar mai de mirar, de mirar-se ell i de mirar el món. Ha de veure-hi en totes direccions i des de totes les perspectives, fins i tot allò que en deim angles morts. Ha de fer servir el cinc i més sentits tothora, tot instant. Ha de ser un revelador de l’invisible. Ha de saber que qualsevol cosa que li passa, les vint-i-quatre hores del dia, tota la seva vida, forma part del material de la seva obra. Allò que menja, allò que llegeix, la gent amb la qual es fa, el cinema que veu, les converses que té, les seves amistats, els seus amors, els seus odis, les seves tristeses, els seus sentiments i també els seus somnis i els seus malsomnis. Res no li resulta estranger. L’escriptor ha de pensar que tot allò que li passa, allò que li succeeix és un instrument. Fins i tot les humiliacions, els disgusts, les malifetes i les desventures, tot això li ha estat donat com a argila, com a material per al seu art, i ho ha d’aprofitar. Tot, per insignificant que sigui, pot ser essencial, fins i tot el domèstic i quotidià és important. No fa mai vacances. No té moments en què va d’escriptor i moments en què va d’allò altre, no: un escriptor sempre ha d’estar a l’aguait perquè sempre pot aparèixer la paraula, la imatge, la música, les frases aquelles que desperten una possibilitat de contar. I les mil i una possibilitats de contar són pertot: són en els llibres i són en la vida. L’escriptor sap que la literatura és una altra vida i també, tan bé, una forma de felicitat.

Un altre tel de ceba

Quotidie morior. Arribaves dins la piuladissa dels ocells. T’acostaves entre la claror taronja pàl·lida que inventava el sol de capaltard. Baixaves l’escala amb la lentitud dels pensaments, estels sense vent, atrapats per les forces gravitatòries. Eres, Nísia, un Vermeer dins l’ambre confitat de la llum. No volia recordar la discussió que havíem tingut aquest matí quan cercàvem blaves entre les mates del bosquet. “Cal anar al fons del desconegut per trobar el nou.” Repeties aquesta frase baudelairiana com si fos una troballa única. No volia escoltar-te. “Aquesta mania de la novetat, tan castradora, tan estèril!” Rebutjaves els meus mots. M’insultaves amb paraules joguineres i em recordaves que els avantguardistes m’havien alimentat molta d’estona. Insisties d’una forma obsessiva en el meu temps aturat i no reconeixies que m’aventurava en les hibridacions, les mescles, els encreuaments, la desaparició de les fronteres... Desfeia més que feia. Refeia més que feia. I tu, Nísia, et quedaves embambada amb el laberint del vol d’una libèl·lula que s’havia perdut per la garriga. La lletra no m’ha abandonat, Nísia, i puc descriure amb la minuciositat d’un miniaturista flamenc com entres a la cuina, agafes un paner, les tisores, et poses un capell i surts de la casa cap al caminal dels caquiers que travessa els camps de call vermell pintats, per mor de les darreres pluges, d’un verd fosforescent. La capvesprada és tota de clarors nítides; el sol t’enlluerna quan mires les capçades plenes de caquis com bombetes carabassa amb un aire japonès entremig d’aquelles fulles d’uns vermells i rovellats fulgurants. L’estiuet de sant Miquel; l’estiuet indi. Cop en sec totes les resplendors dels boscs quebequians vinosos i daurats se’t fan presents. Amb quina delicadesa talles el branquim on penja cada globus encès que col·loques amb molta de cura al fons del paner entapissat de fulles porpres. Sembles un miratge. Et reconec, Nísia, en la lectura impossible.

Empeltar

He vist l’arbre: mig perera mig atzeroler. No veia ni les columnes, ni l’ordi, ni la taca de margarides grogues, ni la ravenissa a lloure. Només aquelles flors petites i perfectes, blanquineues, escampades per les branques; flors rosàcies d’aquell fruit que sé, que he assaborit, i que no record. No em ve cap mot ni a la boca ni al cervell; només el sabor amargant i àcid d’aquelles pometes petitones (gínjols no, atzavares no, nesples no, arboces no). Desvii els pensaments cap a problemes domèstics del dia. “Malheur aux longues dissertations!” Ho dic per a mi mateix. Ho repetesc com si fos una lletania. Ho repens. Ho desfaig. Hi ha massa seguretat en les accions que dic, que escric. Hi ha massa rapidesa. Tot això cal ser llegit com si ho digués un personatge enrampat tot temps. Millor dit: qui fa feina amb electricitats i amb risc, juga amb la mort i el visc. Romus Delkart t’ha contat que l’escriptor és un agent doble, un traïdor, un doppelgänger. Nísia, em donares una feina inacabable. Desitjaves llegir a flowing melodic line full of near-quotations. Belette et deu poder entendre més que jo. Ella dona ales als mots. No ho neguis per contradir-me. Aquí els jocs ja estan tirats damunt la taula de la pàgina de llum. Cal escriure amb notes, em deies sempre seguit com si no poguessis creure que ho practicava. Desitjaria un discurs atapeït de signes que cadascun t’assenyalàs en la llunyania. Unes músiques electròniques i d’instruments d’època barroca (per dir un temps que no et desagrada) que saturassin tot l’espai i no em deixassin ni pensar en tu: que m’amarassin pels cinquanta-cinc mil milions, i busques, de sinapsis, de tactes, de desconeixements.

Suscríbete para seguir leyendo