Barcelona entre el mite i la realitat

Modernor o modernitat? Aquesta sembla ser la disjuntiva que David Clusellas i Codina planteja al seu assaig Llegir Barcelona, una encertada anàlisi de l’evolució d’aquesta ciutat a través de sis novel·les d’autors contemporanis, dos d’expressió catalana (Mercè Ibarz i Marta Rojals), dos d’expressió castellana (Milena Busquets i Eduardo Mendoza) i dos d’expressió francesa (Mathias Énard i Grégoire Polet). En paraules de l’autor, allò que ha intentat és «trobar un equilibri entre academicisme i popularitat, amb la voluntat d’entendre millor els principals fenòmens estètics i socials que han afaiçonat la creació novel·lística de Barcelona tal com la descobrim avui dia».

L’autor situa la seva anàlisi en la cruïlla que configura el període transcorregut des de la celebració dels Jocs Olímpics del 92 al Fòrum Universal de les Cultures de 2004. Diu, Cluselles: «Barcelona canvia, però no en la bona direcció (...). S’ha preferit la destrucció a la rehabilitació, allò nou a allò antic, l’oblit a la memòria». I afegeix, més endavant: «La societat catalana està construint una nova Barcelona, però pagant un preu molt alt: la desaparició de les traces del passat i la destrucció de la memòria». No és un relat, nou, prou que ho sabem. Aquests paràmetres són aplicables a moltes ciutats que fins no fa gaire posseïen una personalitat ben definida -Palma, sense anar més enfora-, amb un urbanisme característic i una infraestructura econòmica que tenien un segell propi i diferenciat.

Cluselles ubica la resposta social a aquest fenomen en dos fets que han configurat l’actualitat de Barcelona en els darrers anys: l’auge de l’independentisme, especialment a partir del polèmic referèndum de l’1 d’octubre de 2017, i el moviment dels Indignats, la reacció d’una part de la societat barcelonina a les expectatives de creixement propiciades pels JJOO del 92 i la celebració del Fòrum Universal de les Cultures. Tanmateix l’autor reconeix que «durant les tres darreres dècades, la capital catalana ha guanyat en infraestructures, en centres de recerca i en institucions culturals», tot i que no s’està d’afirmar que «la gran part del pastís se n’ha anat al turisme i a la indústria de l’oci».

Eduardo Mendoza, un altre dels autors analitzats, compara la Barcelona de 1986 amb la de 2015: la primera pertany a l’època de la llibertat retrobada i de les grans esperances; la segona, en canvi, s’identifica més aviat amb l’esfondrament del somni col·lectiu i el desencant de la societat, en paraules del propi autor. Aquest és sens dubte un dels mèrits més destacables de «Llegir Barcelona»: la visió de l’evolució de la metròpolis des de la diversitat i la tolerància, dos elements imprescindibles a l’hora d’enllestir un estudi prou seriós de la realitat analitzada. Tot plegat fa d’aquesta obra una rica aportació no sols a la visió de Barcelona com a ciutat en transformació, sinó també, i per extensió, a la d’un món en què la modernitat ha esdevingut, amb totes les seves virtuts i contradiccions, la seva principal i qui sap si única senya d’identitat.

Suscríbete para seguir leyendo