Riure sense fer rialles

“Somriure amb la gramàtica”, de Joan Melià, deu ser un dels llibres que ha aconseguit fer riure més els assistents que han anat a alguna de les presentacions que se n’han fet. La situació es repeteix: la gent surt de l’acte amb el llibre a la mà i un estat anímic de benestar que frega la felicitat. La dada és important perquè potser, a hores d’ara, ja podríem afegir un valor terapèutic al treball de Melià, tenint en compte que els especialistes s’afanyen a demostrar com és de beneficiós i necessari riure, exercitar aquesta capacitat tan exclusivament humana. 

Però “Somriure amb la gramàtica” no és un manual de risoteràpia, és un assaig de llengua, un llibre aparentment modest i genialment ideat que, en la seva lleugeresa física, conté una anàlisi lingüística acurada i rigorosa des d’una perspectiva pragmàtica, desenvolupada amb una claredat expositiva que el lector, tant si té nocions de lingüística com si no, agraeix profundament. Hi contribueix una estructura ben dissenyada que divideix el contingut en 31 capítols breus, de manera que, sense perdre suculència, eviten el col·lapse informatiu perquè el dosifiquen de manera equilibrada. Amb tot, la lectura n’esdevé àgil, llépola, apta per a lectors de perfils diferents. 

Tanmateix, és indubtable que l’avidesa del lector s’intensifica pel material que s’analitza: els acudits. L’elecció d’aquesta producció lingüística com a objecte d’estudi diria que esdevé la clau de l’originalitat del llibre i, al mateix temps, revela que els acudits són una manifestació lingüística com qualsevol altra que permet exemplificar de manera divertida fenòmens gramaticals, semàntics o lèxics de manual. En aquest sentit, s’hi albira la voluntat del professor que va ser l’autor del llibre, de compartir i transmetre amb els aprenents la passió que sentia i que sent pel fenomen lingüístic en general i per la llengua que ensenyava en particular. Una experiència que els que vàrem tenir el privilegi de ser alumnes seus recordam perfectament i que podria servir d’inspiració als professors de llengua en actiu.

Els acudits són seqüències discursives més o menys breus, sovint dialogades, vinculades al registre col·loquial (principalment oral) que consisteixen a crear una incongruència entre emissor i receptor per provocar sorpresa i comicitat. Els recursos usats per causar tal efecte són diversos i variats i es van analitzant al llarg de llibre: casos de polisèmia, d’homonímia, anàfores de sentit o de referència, hipèrboles, metàfores, etc. No és estrany, doncs, que l’autor s’atreveixi a començar el llibre afirmant que ‘per saber gramàtica no cal anar a escola’, una màxima que deixa de ser revolucionària a mesura que anam desgranant l’estudi i comprovam que en la producció quotidiana del parlant no especialitzat, en la qual se solen generar els acudits, hi ha implícit un ple domini del codi i de la norma, perquè saber fer acudits o entendre’ls vol dir saber trobar i aprofitar totes les escletxes que la llengua conté per muntar-hi el joc, a partir de l’ambigüitat, dels dobles sentits, de les pressuposicions o de les implicacions informatives, i això vol dir controlar el terreny lingüístic i les regles que el regeixen, dominar el codi i manejar-lo hàbilment com a autèntica eina al servei de l’actitud que volgudament volem adoptar davant el món. 

D’aquesta manera també se’ns recorda, encara que d’una manera no explícita, a cada capítol, a cada frase, que saber una llengua, no és només saber accentuar i posar eles geminades. Saber una llengua és conèixer la visió d’un món, les convencions socials i culturals que el regeixen, els prejudicis, les ideologies o els valors dels parlants que la fan existir. 

Els acudits ens acosten a la vessant creativa dels parlants, a la capacitat irònica d’afrontar el dia a dia, a la voluntat, sempre complaent, de ser originals i trencadors en les relacions amb altres persones, a la necessitat de llevar dramatisme a una situació tensa o desagradable, a la voluntat de defugir la monotonia o, senzillament, a la voluntat de dir les coses d’una manera diferent i particular que potencia i posa de manifest la complicitat amb l’interlocutor. Com la resta de manifestacions vinculades a la cultura popular, dels acudits, se n’ha perdut l’autoria, són anònims i s’adapten a les necessitats del context. Canvien els protagonistes, es localitzen a llocs diferents, etc.

Saber contar acudits és un art: les pauses, l’entonació, la dicció, la construcció precisa i, naturalment, la perspicàcia, l’enginy. I requereix alhora ser adequat, controlar la situació per no provocar tensió o rebuig en lloc de llevar dramatisme o divertir.

Bastir un estudi de llengua com el que ha fet Melià, a partir d’un material vinculat al registre col·loquial, i encara oral, contribueix a difondre una dimensió més complexa, completa i real del fenomen lingüístic. Contribueix a superar la idea sovint estesa i simplista que les llengües es redueixen al domini del codi escrit i encara al registre formal. La variant col·loquial de les llengües és tan necessària com la formal i s’articula igualment a través del llenguatge. Exemplificar fenòmens lingüístics a través dels acudits els forneix una nova perspectiva, els fa cobrar valor i alhora potencia l’autoestima del parlant, no necessàriament instruït, en sentir-se posseïdor també de la gramàtica, en recordar-li que, com qui no vol la cosa, crea metàfores, coneix l’abast de l’accepció de cada paraula o el règim dels verbs. Li suggereix, de retruc, que el seu paper com a usuari de la llengua és important i perpetua la manera particular, afinada i refinada de fer humor que tradicionalment hem tengut per aquestes contrades. Un humor que fa riure però que no fa rialles. 

Suscríbete para seguir leyendo