Les fidelitats renovades

Una de les carreres més llampants sorgides en literatura catalana naturals de la nostra illa és, sens dubte, la de Laura Gost (sa Pobla, 1993). Hores d’ara tot just haver entrat en la trentena, la seva trajectòria com a escriptora de narrativa, guionista de cinema i autora teatral no té parangó. Aquí, que estem ocupats en les trajectòries sobre el escriptors en llargues i fructífers itineraris literaris, la irrupció de la jove escriptora ja és un fenomen que només acaba de començar.

Si aquesta precocitat pot resultar sorprenent, obvi que així sigui, quan tenia dinou anys ja va escriure el guió en el que el protagonista era Woody Allen, un icona molt valorat entre la generació dels seus pares i que encara manté viva la seva creativitat, malgrat algunes lliscades que no han minvat l’interès per les seves pel·lícules.

Potser per això escrigué el guió sobre el cineasta en el que ell mateix, en l’època actual, manté un diàleg entre el que fou el jove novaiorquès, autor de guions per a comediants de l’època, en el que durant dotze minuts tracta els temes propis del cinema d’Allen: la mort, la religió, la psiquiatria, l’amor i el sexe. En el moment d’acomiadar-se el Woody Allen actual li diu al jove que vagi en compte si roda pel·lícules a Europa, una irònica reflexió sobre els desiguals resultats obtinguts amb les pel·lícules rodades al continent. El cas es que el curtmetratge guanyà el Goya a la seva categoria i posà en òrbita a la guionista, una història que va començar a escriure quan era al segon curs de carrera. La producció fou estrenada el 2017 quan Laura Gost tenia 24 anys. Per ara, Woody & Woody és el seu únic guió per cinema.

En el camp literari i paral·lelament, el seu camí s’ha marcat en dos perfils com a autora: el narratiu i el teatral. Activa en les dues matèries, conrea premis i guardons en diferents modalitats, això si, vinculades a les dues facetes. Fruit d’aquests distincions publica el seu primer llibre de narrativa, La cosina gran (Lleonart Muntaner) amb el que obté una gran acollida fet que amb traduccions al castellà La prima mayor (Planeta) i en italià La cugina più grande, una entrada en el món de la literatura amb garanties de continuïtat.

L’impacte d’aquesta publicació fou gairebé immediat, de cop aparegueren crítiques de l’obra que ja la consideraven una ferma promesa. La cosina gran a la que fa referència l’autora és un model en el que es mira, però no un objectiu mimètic de semblança. Una metàfora del canvi, del pas de la pubertat a l’edat adulta, en la que els pares no son el model i la vida s’obre a noves experiències i expectatives.

Mentre altres, s’afanyaven a proclamar la benvinguda a una nova generació d’autores, totes elles menors de trenta anys, que gaudien d’un llenguatge fresc, directe i adaptat al parlar dels seus contemporanis, amb el coratge del que trenca estereotips i escriu com parla, sense subterfugis i falsos modismes. En aquest grup d’autores nascudes a la dècada dels 90, just abans del canvi de segle, hi trobam a la també mallorquina Aina Fullana (Manacor, 1997). Però aquest paral·lelisme no és únicament local, el cas de les catalanes Irene Solà, Laia Viñas, Anna Gas, Núria Bendicho en llengua castellana o la irlandesa Sally Rooney, són exemple d’una efervescència activa que incorpora noves veus en el camp de la narrativa.

La versatilitat narrativa l’ha portada a la premsa, al mitjans de comunicació i al teatre, modalitat en la que ha estat guardonada, entre d’altres, amb el premi Pare Colom de Teatre (2021) amb l’obra La deliberació dels escorpins, pendent encara de producció i estrena. El 2022 presenta la segona novel·la El món es torna senzill (Editorial Empúries) on l’autora ens introdueix en un dels trastorns alimentaris més punyents, la bulímia. La protagonista inicia el seu recorregut cap a l’edat adulta a la que s’ha d’enfrontar a situacions familiars crítiques, la mort de la mare, la absència del germà, conviure amb el pare, tot un seguit de circumstàncies en els que el vòmit hi és present com una maledicció. Directe i sense filtres Laura Gost descriu com el personatge transita per les diferents etapes a vegades amb un somriure i en altres de veritable angoixa, tot plegat per abordar un problema del que se’n surt airosa i ho fa des de la ironia i una manifesta pedagogia sobre aquest trastorn.

I arriba Les cendres de la piscina (Proa), novel·la guanyadora de la convocatòria feta per l’editorial del Grup62. Tot i ser una trama familiar, el protagonista principal és un personatge masculí que ben bé podria ser un dels avis de l’autora o com ella mateixa diu abans d’iniciar el relat, inspirat en persones conegudes, inventades (...) estimades, al cap i a la fi, un argumentari puntual de tot autor o autora que articula una narració basada en fets reals o inventats. El cas es que en aquesta novel·la l’autora s’obre a tractar personatges més complexos, amb fets i contradiccions propis dels adults, posant la mirada més enllà de les experiències de joventut. Una novel·la modulada en capítols breus, anunciats pels personatges que conformen la trama, un fet que l’hi permet bascular el recorregut temporal de més de vuitanta anys, on els esdeveniments es succeeixen configurant el caràcter i la personalitat dels seus protagonistes.

Sens dubte, Laura Gost pertany al grup de narradors i narradores nascuts als anys noranta, al qual el doctor en llengües romàniques José Ma. Izquierdo inclouria en el seu estudi sobre aquesta generació tot afirmant el vincle que els uneix: «les històries narrades en primera persona establint una diàleg entre el narrador protagonista i el lector. Forma narrativa heretada, en aquest cas, de l’extensa filmografia de Woody Allen».

Suscríbete para seguir leyendo