Una novel·la històrica sobre l’origen dels xuietes

Cremar jueus ha estat un dels esports nacionals de bona part d’Europa, durant segles foscos, i ha deixat una empremta, una petjada, una marca que encara es pot observar dels Urals a Fisterra i del Cap Nord a Pantel·leria. En la seua novel·la “Liorna”, Ariel Serra, cadaquessenc nacionalitzat israelià, casat amb mallorquina israeliana, na Margalit, ens mostra la Inquisició en plena acció, ja a finals del segle XVII, en una època fosca en molts aspectes, perseguint jueus a l’illa de Mallorca. La novel·la es basa en fets reals, i contribueix a desvetllar una part interessant de la memòria històrica de Mallorca. Llegint-la, he tengut la impressió que el fresc que se’ns hi presenta constitueix una metàfora gairebé exacta de la lluita entre la civilització i la barbàrie.

A la part civilitzada, hi tenim una comunitat jueva (convertida per força al cristianisme) que pateix el fet d’haver abandonat la seua religió i el seu ethos per salvar la seua vida i la dels seus fills, mentre sent la necessitat de mantenir les seues creences (o de recuperar-les) i anhela poder viure en llibertat una vida segons els seus principis i les seues aspiracions. A l’altra part, hi tenim una Inquisició que tenalla la societat amb principis tan macabres com la “neteja de sang”, el dogmatisme més absolut i l’ànsia de poder sense límits ni discussions possibles.

Al cantó civilitzat, s’hi mostra un anhel de llibertat religiosa. “No es pot creure allò que no es pot entendre”, diu un dels mallorquins jueus que apareixen a la novel·la. I accepta discutir qualsevol cosa amb qui sigui, en un ambient de confiança i llibertat, que, al cap i a la fi, al final del segle XVII resultava del tot impossible. A l’altre costat, se’ns hi mostra un cap de la Inquisició d’origen basc, passat per Sardenya. Formalment, aleshores Sardenya encara formava part de la Corona Catalanoaragonesa, però havia estat espanyolitzada, en part per via inquisitorial, amb més contundència que no Catalunya, les Balears o, fins i tot, el País Valencià. Per això, els primers que parlen en castellà a la Mallorca del XVII vénen de Sardenya i no de Castella.

A través de la novel·la és interessant de veure com la Inquisició utilitza els més desgraciats per embrutar-se les mans: hi apareixen un parell de capellans d’ascendència jueva, que esdevenen els més fanàtics inquisidors perquè ningú no en qüestioni les idees ni la fe. Al cap i a la fi, el seu fanatisme, com sol ocórrer, és fruit de la seua por. I és aquesta por la que fan servir els de dalt, els que no s’embruten les mans directament amb sang, perquè aquests individus esdevenguin uns autèntics botxins, aparentment sense cap tipus d’escrúpols.

A la banda dels xuietes (o xuetes), també hi tenim els que mantenen la dignitat (representats per na Caterina Tarongí, el seu germà Felet i en Rafel Valls, personatges històrics, tots tres cremats al castell de Bellver) i els que miren de distanciar-se’n tant com poden, sovent amb dolor del seu cor, només per l’instint primari de salvar la vida Per això, quan cremen els tres protagonistes, hi ha d’altres xuietes a primera línia, mirant-se l’execució i donant a entendre que no només l’aproven sinó que l’aplaudeixen. “Hem de pensar en les nostres filles”, diu a la seua dona un d’aquests personatges.

Al llibre hi apareix clarament la doble opressió de la Mallorca de finals del XVII, que ja començava a prefigurar clarament la del Decret de Nova Planta. D’una banda, s’hi mostra l’opressió esclafadora dels jueus a mans de la Inquisició espanyola. I, correlativament, ja hi apareix amb força l’opressió nacional, d’uns castellans que saben que compten amb instruments per fer acotar el cap a qualsevol nació que caigui sota la seua òrbita.

“Liorna” constitueix un cant a la llibertat, a través d’una novel·la històrica coral, basada en fets reals, sobre el patiment i l’enteresa, sobre la llibertat i aquells que volen ofegar-la, sobre persones condretes i desgraciats de diversa casta i condició. El llibre ha estat qualificat com “una mostra d’amor per la llengua catalana” (Albert Rossich), “un llibre sòlid, de guix humà i literari” (Carles Duarte) o una novel·la en què, davant la tragèdia, “hi ha una serenor i una pau que arriben al lector (Nicole d’Amonville).

Acabada la lectura d’aquesta novel·la, en una conversa telefònica, l’autor em diu que l’any 1821 els mallorquins sortiren al carrer i cremaren la Casa Negra, el lloc on hi havia els locals, la presó i d’altres estàncies de la Inquisició a Ciutat de Mallorca. Tot el dolor acumulat, certament, havia de sortir d’alguna forma. El foc, finalment cremava l’origen de tanta cremadissa innocent.

Suscríbete para seguir leyendo