V

Diumenge 10 de març se celebrarà la gala dels premis Oscar 2024, que en el nostre fus horari esdevindrà ja a la matinada del dilluns 11. Les dues pel·lícules amb més opcions (“Oppenheimer” de Christopher Nolan i “Poor Things” de Yorgos Lanthimos) sumen, elles totes soles, 24 nominacions. Llàstima que de premis «només» n’hi hagi 23.

Tot i que no és fàcil atribuir una única autoria a invents tan complexos com el cinematògraf, hom dona per bona la primera projecció pública de pagament al Grand Cafè de París, a càrrec dels germans Lumière, l’any 1895. L’avantpassat proper més conegut és el zoòtrop de William G. Horner, inventat ja l’any 1834, aquell cilindre giratori amb retxilleres que deixaven veure una tira de paper interior il·lustrada amb dibuixos convenientment ordenats.

És bo de constatar que, quan observam més de 10 o 12 imatges per segon, convenientment seqüenciades, el nostre cervell rep aquesta cadena d’estímuls aïllats com un continuu, com un moviment real. Per això, les primeres filmacions de cinema mut treballaven amb un mínim de 16 imatges per segon. També és cert que, quan encara no s’havia automatitzat el motor de projecció, qui accionava la maneta podia accelerar o alentir el moviment visionat.

El resultat d’aquesta percepció ja era conegut per Joseph Plateau, matemàtic, físic i òptic belga, que fou qui va elaborar, l’any 1829, la teoria de la persistència visual. Aquesta sostenia que les imatges que captava l’ull humà deixaven la retina impressionada durant un espai de temps proper a una dècima de segon. Així, si el pas de les imatges era més ràpid, la retina anava mesclant aquesta successió d’estímuls i això produïa la sensació de moviment real.

A la llum dels coneixements actuals, però també des de la consciència que ens queda molt per entendre, la teoria de la persistència s’ha de descartar. Hi ha dos conceptes erronis prou importants. El primer és que tracta l’ull humà com una màquina fotogràfica quan, en realitat, és un òrgan especialitzat més en la detecció de canvis que no en la producció d’imatges. L’altre és que atribueix el fet de la visió només a l’ull, quan avui sabem que és, de fet, un complex procés neurofisiològic que va des del globus ocular fins a diferents zones del cervell.

Sigui com sigui, la majoria de pel·lícules analògiques del cinema sonor del segle XX, i encara ara, foren enregistrades i projectades a una velocitat de 24 fotogrames per segon.

IV

Suscríbete para seguir leyendo