Identitats mutilades (jueus, gironins, mallorquins)

¿Qui són els catalans? ¿Quina és la seva genealogia cultural? Quan jo era petit, Catalunya, València i les Balears eren províncies d’Espanya i la seva tradició escrita era considerada, per tant, principalment espanyola. Però en els anys setanta del segle passat va cobrar molta força una tradició alternativa. La llengua que fins en aquell moment just havíem utilitzat en l’àmbit casolà ara començava a aflorar vigorosament i potser fins i tot perillosament. De fet, aquesta tradició no havia mort mai i havia estat sempre present de forma latent com un foc colgat.

Mentre aquesta catalanitat s’anava espesseint i solidificant, els darrers anys de la dictadura de Franco també van veure aparèixer altres genealogies alternatives. A més de l’espanyolisme anticatalanista, van sortir veus que reclamaven, ara, la tradició musulmana catalana. A Mallorca, concretament, alguns joves provocadors i gamberros, com l’historiador Miquel Barceló (“Al Mayurqi”), es referien a Jaume I i a les seves croades, si fa no fa, com un exterminador genocida i no com un apòstol civilitzador. Com que, segons ell, els mallorquins patien una irremeiable i total amnèsia històrica, un 31 de desembre, a principis dels anys setanta, festa de l’Estendard i diada nacional de Mallorca que celebra la croada catalana, segons he sentit contar, Barceló es va posar de dol rigorós per honrar els musulmans exterminats pels catalans.

I paral·lelament, també a Mallorca, van començar a proliferar els estudis sobre els xuetes, alguns rigorosos i altres divulgatius, que van posar sobre el mapa una altra tercera (o quarta) tradició cultural catalana: la petjada jueva, oblidada, en el millor dels casos, i exclosa, discriminada i massacrada en la seva pitjor versió, i que en clau de ficció feia dir encara a un al·lot mallorquí possiblement dels anys setanta o vuitanta a l’obra teatral “Acorar” d’Antoni Gomila: “Padrí, es xuetes són mallorquins?” A la qual cosa l’interpel·lat respon amb contundència: “Es xuetes són xuetes”.

D’entrada, per tant, un dels grans mèrits de la ingent feinada que ha fet Niel Manel Frau-Cortès durant dècades com a traductor i estudiós de la literatura jueva medieval catalana és que recupera per al lector contemporani una identitat mutilada, la dels jueus catalans, que per les vicissituds de la història no sol estar present en els grans relats historiogràfics que arriben al lector general. La seva darrera aportació és la traducció d’un conjunt d’assaigs del Rabí Azriel de Girona (1160-1238). El llibre consta d’una llarga i erudita introducció, que va seguida dels texts en l’original hebreu i la corresponent traducció. A pesar del format acadèmic i de la temàtica mística, el volum es fa llegidor i és, com crec que hauria volgut Azriel, una esperonada per fer pensar, meditar i, pels qui hi creguin, connectar-se en l’esperit superior o la pròpia vida interior. 

Així com la literatura islàmica medieval transmet molts coneixements científics, els escrits catalans en hebreu se centren en temes de jurisprudència

Se sap poc sobre la vida d’Azriel; sovint, per exemple, se l’ha confós, amb el seu germà, Ezra, també escriptor, escoliasta i gironí. Aquests i altres erudits se’ls sol adscriure al Cercle Cabalístic de Girona, un grup d’intel·lectuals que inclou, entre altres, Isaac el Cec, Nahmànides (Bonastruc Saporta, en català) i Xèixet de Mercadell. Aparentment, el coneixement de la càbala, o sigui, la tradició interpretativa jueva, va entrar a terres catalanes des d’Occitània, concretament de Narbona i Lunel, i es va establir a Girona i Barcelona, poblacions amb un nombre significatiu de jueus, i d’aquí a altres terres de parla catalana. Per exemple Isaac ben Sheshet Perfet, de Barcelona, va ser resident a València; Menahem ha-Meiri era de Perpinyà i Simeon ben Tsemah Duran de Mallorca, autor a qui Frau-Cortès li ha dedicat la seva tesi doctoral i subseqüents traduccions i estudis.

Tots aquests autors escrivien en hebreu i practicaven, lògicament, el judaisme, però van viure en societats musulmanes o cristianes i, per tant, van ser sempre minories. Azriel, diu Frau-Cortès, possiblement coneixia el llatí a més de la seva llengua vehicular, el català. Els jueus catalans, i, consegüentment Azriel, van viure en el s. XIII moments d’una certa plenitud i llibertat. Tenien permís, per exemple, per aplicar les seves pròpies lleis en qüestions relatives als drets privats; podien així mateix transmetre i ensenyar la llengua i la cultura hebrees, i practicar el judaisme, però, com deia, van utilitzar sempre el català com a llengua diària i eren, per tant, catalans.

Així com la literatura islàmica medieval transmet molts coneixements científics, els escrits catalans en hebreu, en general, se centren en temes de jurisprudència, teologia i poesia. Els texts d’aquesta compilació, precisament, són tots de caràcter místic i interpretatiu. Per exemple, en un petit assaig Azriel adverteix que les relacions carnals incestuoses estan prohibides, si bé, diu, hi ha una excepció: Adam i Eva, perquè si bé Eva procedeix d’Adam, no és (i a la vegada és) família. Azriel, com molts membres de la càbala, creu que quan un individu mor es reencarna. Segons ell, la seva ànima cerca i troba un fetus per habitar-lo i, conseqüentment, reencarnar-se en un altre ésser humà. A més, un dels conceptes claus del pensament d’Azriel és el procés de la devekut, entès com l’apropament i l’adhesió de l’ésser humà a l’ésser diví sempre seguint un camí de perfecció.

Segons Frau-Cortès hi ha elements del misticisme d’Azriel que són de gran actualitat, i a pesar que lògicament la vida diària de la majoria de la gent es mogui per coordenades seculars, lluny d’especulacions místiques, moltes conclusions d’Azriel poden servir per viure en el segle XXI. D’ell podríem intentar aplicar l’antidogmatisme en qüestions de creences; la fe en la meditació i la concentració en l’interior humà, i sobretot la necessitat de transcendència, d’espiritualitat en un món, no cal dir-ho, excessivament materialista. En tot cas, és d’agrair un llibre com aquest perquè ens recorda que la nostra genealogia cultural mutilada, amb aquest llibre, s’arrodoneix i completa.

Suscríbete para seguir leyendo