Escapolons, fragments, inicis

Començament de conte.

Potser allò que m’agrada més del fet d’escriure és el principi. Com en l’amor els primers dies de l’enamorament, l’amor abans de l’amor. Vet ací l’epifania d’un conte que qualsevol dia acabaré: “Si he d’inventariar els llocs més insòlits, o menys preparats per això, en què ho he fet, citaré un ascensor, diversos halls d’edificis, jardins públics, una sala de classes, molts de cotxes, excusats de tota casta, un balcó, un aquari, el camerino d’un teatre, una fàbrica de sabates, una bugaderia, diferents corrals, una capella, una vaqueria, i molts de llocs de la natura: boscos, guarets, una zona humida, el cim d’un puig, un marge d’oliveres, la platja, els penya-segats i sobretot la mar. I un bon nombre de butaques, sofàs, tamborets, otomanes, cadires, han acollit les meves posicions amoroses com també taules de cuina i de menjador, despatxos, lavabos, rajoles, bancs, parquets i una màquina de rentar que tenc a ca meva i que m’agrada fer servir mentre boix.

Les ones arriben a la platja amb una intensitat creixent. El sol m’enlluerna i només puc veure bubotes que em passen per davant pegant corregudes i botets. Hi ha moltes de dones amb les mamelles a l’aire. Els homes duen uns mallots de bany exageradament llargs. Els meus eslips vermells són com una excepció. Estic cansat, molt cansat i aquest renou de les ones —xasssss-xasssss-xassssss— tan compassat em calma, m’afluixa, em relaxa i em fa molt de bé. No tenc ganes de pensar en res, però això em resulta impossible. Agaf una embosta d’arena i l’amoll a poc a poc. Em ve la idea del temps que fuig. Això és una idea senzillona i m’ajuda a distreure’m. Ara uns nins amb poals corren a prop de la meva tovallola i m’esquitxen. La frescor de l’aigua fa que tota la pell es dreci, reviscoli. Em sent cansat, molt cansat, com si aquests darrers dies fossin els de la fi del món.

Sensació de lectura.

Llegesc un llibre fet de temps i de llum, d’amor i de malenconia. M’agrada perquè hi ha de tot: passió, sexe, mort, tràfics, pobresa, perills, viatges, fugides i persecucions, continents, mars, pobles i camps, detalls memorables i escenes grandioses i amor sempre seguit. Tot és com una gran cambra d’ecos en què ressonen plors, crits, rialles, alens, xiuxiuejos, espireig de foc entre els arbres i la carícia del vent sobre el mar. Anam des de la Constantinopla d’entreguerres amb plena ocupació aliada fins a l’Alexandria dels anys vint (una ciutat dividida en dues: el paradís i l’infern) i l’Atenes de 1930 i 1940, el lloc d’una traumàtica i difícil ocupació alemanya. Una composició nocturna i familiar, zebrada de llums violentes, ambulàncies, miradors i sirenes de bombers que van a apagar les catàstrofes de l’amor. Un temps convuls, com ara mateix. Hi suren les forces d’efracció dels llenguatges, la seva capacitat de perturbació. Es titula Como pájaros atolondrados (Acantilado) i és de María Iordanidu.

Paraules d’Anna d’Agenor, germana de Dido.

¿Com et puc fer present i pròxima aquesta pell tota plena de nafres i cicatrius, de sutzures i de ganyades, tota repuntada d’històries on no m’atur de fer aquesta cosidura que voldria representàs per a tu, Sília, la meva nena estimada, la narració eficaç d’una existència que ha passat sempre seguit entre sobresalts, entre corregudes sense atur, entre un vaivé de sensacions bastides de pressa i corrents que formen l’entreteixit d’una vida que no serà cantada pels poetes, ni recordada en les rotllades nocturnes d’hivern vora el foc, i que per això mateix he decidit que confegiré amb la més curosa disciplina perquè es converteixi en un material memorable en el qual puguis passejar-te quan et sentis sola i abandonada de tot i de tots i entenguis que hi va haver dues dones, jo, Anna d’Agenor i la meva germana Dido de Cartago, que t’estimaren i et protegiren com la cosa més essencial de la terra?¿Com et puc fer veure, Sília, tot el paisatge de la nostra família, la dinastia d’Agenor, que regnava sobre la Fenícia en pau i prosperitat i tenia el seu palau en la ciutat de Tir la capital de seu reialme, una bellíssima ciutat bastida sobre una illa amb un istme fet d’un treball artesà de pedra sobre pedra que la unia a una fèrtil plana on el teu avi, el rei Mutgo va aconseguir que fóssim un poble ric i respectat on Dido i jo vàrem créixer felices en companyia del nostre germà petit Pigmalió que si de nen ja era rebel i polissó quan va morí el pare i fou coronat rei es convertí en un tirà monstruós que es dedicava a l’assassinat i a l’usura per sobre totes les coses i, a més a més, no podia suportar que Dido s’hagués casat amb l’oncle Siqueu, poderós i ric sacerdot del temple?¿Com et puc fer entenedores aquelles circumstàncies doloroses quan Pigmalió va assetjar i torturar Siqueu perquè li digués on amagava el tresor del temple i com que no li va voler dir el va matar a traïció davant l’altar, mentre Dido, que havia tingut un somni premonitori, va preparar una estratagema de fugida: va dir a Pigmalió que anava al Palau Reial, m’avisà perquè recollíssim les nostres pertinences més íntimes, acumulà tresors d’altre temps per ajudar-nos en el viatge i va convèncer un petit grup de nobles lleials, que volien evitar de totes totes que començàs una guerra civil, perquè partíssim de nit i d’amagat amb vaixells comandats per servidors fidels cap a una nova terra on poder començar de bell nou lluny de les urpes del perillós dictador sang de la nostra sang? ¿Com et puc fer conscient de totes les pors que ens menjaven per dins en aquella escapada amb les naus de Pigmalió que ens perseguiren fins a prop de Xipre i de l’alegria de  després, quan aconseguírem arribar a l’illa, en què, gràcies a la saviesa i la seducció de Dido, un sacerdot i algunes dones cregueren amb nosaltres i ens acompanyaren en l’aventura de creuar la Mediterrània entre dies de sol i de tempesta per arribar després de moltes tribulacions a les costes africanes dels berbers on, també gràcies un altra mostra de l’enginy de Dido, va treure la promesa del cap de la tribu Hiarbes, que a canvi d’algunes riqueses li donaria tanta de terra com abastés una pell de brau i tota la nit Dido feu tallar a tires finíssimes la pell que va cobrir una gran turó de la costa  que fou el nucli de la ciutat de Cartago?

Suscríbete para seguir leyendo