Regalau llibres per Nadal, Reis i sempre (I IV)

Hem de riure molt!

Aquesta podria ser una de les frases que penj en un cartell escrit a mà com si el meu gabinet tingués les bigues de Montaigne on ell va fer gravar frases clàssiques de la Bíblia, de Plini, de Sèneca... Frases que m’ajuden a viure. La sort, diuen els xinesos, toca a la porta d’aquell que riu. Perquè, per un cantó, tenim l’extrema dreta feixista que no s’atura d’anar contra els drets humans i, especialment aquí, contra la llengua catalana, i per l’altre cantó, tenim el necrocapitalisme liberal que vol col·lapsar la nostra civilització i convertir-nos en robots que han perdut el llegir i l’escriure. Sort que hi ha milions de persones que escolten Delicate, d’aquesta cantant que ara sona, Taylor Swift, i, a més d’escoltar la veu encisadora i la música ben pop, senten aquells relats tan engrescadors que cada cançó conta. Miraré si hi ha un cançoner amb les lletres de la Swift, perquè no em veig amb cor de traduir-les totes. I les trob poesia de bon de veres!

La setmana passada us vaig recomanar amb entusiasme una novel·la paràbola de 96 planes de Jon Fosse, el premi Nobel de literatura de 2023. I em pensava que només estava traduïda del nynorsk, la llengua habitual del 12 per cent de la població de Noruega, a l’espanyol a l’editorial Random House, on la vaig llegir. Després he descobert que n’acaba de sortir una traducció catalana, Blancor (Galaxia Gutenberg), a càrrec de Carolina Moreno Tena. També he passat un guster amb aquesta traducció de la prosa tan senzilla i elemental que pot semblar naïf però que ens duu cap a temes ben existencials i complexos com la vida i la mort. La recoman de bell nou.

Llibres a voler.

Adam Bede (Adesiara), de George Eliot, pseudònim de Mary Ann Evans, una clàssica del segle XIX que va fer un llibre ple de bellesa. En un moment determinat de l’obra diu: «Sols aspiro a representar fidelment els homes i les coses que es reflecteixen en el meu esperit». I aconsegueix amb una història d’amor dels seus protagonistes, Hetty (un fuster jove, tradicional, amb forts valors morals) i Dinah (una metodista molt estricta, que com a bona samaritana ajuda els que pateixen), una obra gran en què es flaira la natura de l’Anglaterra profunda i la d’un ventall de personatges que representen la vida plena de riqueses dels llogarets. La traducció de Joan Antoni Cerrato és esplèndida.

Que no s’apagui la flama (Les Hores / Sexto Piso), de Miriam Toews, és una novel·la en què tres generacions comparteixen pis. La padrina, Elvira, n’és la gran protagonista, encara que la història està narrada per la neta, Swiv, que té nou anys i, expulsada de l’escola, passa una temporada a ca l’àvia. El sentit de comunitat entre les dones els va permetre aixecar-se contra el patriarcat imperant en aquell redol cristià mennonita, li conta l’àvia a la neta quan intercanvien lliçons de vida. La mare passa el dia fora de casa, embarassada d’un nin que creixerà sense pare. Un llibre que canta el fet de resistir, protestar i rebel·lar-nos.

Como pájaros atolondrados (Acantilado), de María Iordanidu, és una novel·la que des de la primera pàgina et fa caure dins una muntanya russa de personatges, sensacions, aventures, esdeveniments, detalls i històries que t’arrosseguen amb la força torrencial d’una llengua que no s’atura de fer voltes i revolts a través del temps. Ana ens fa anar des de la Constantinoble d’entreguerres, en plena ocupació aliada, cap a l’Alexandria dels anys 1920 i fins a l’Atenes de 1930 i 1940, en plena ocupació alemanya. I acaba amb una frase sensacional: «Los años se quedan. Nosotros pasamos». I aquest «passar» està contat amb coratge, alegria, tendror, silencis i cançons d’amor.

Una història és una pedra llançada al riu (Angle), de Mònica Batet. Dos joves que no saben ballar i la lluita d’una societat contra una dictadura podria ser el fonament d’aquesta novel·la que està escrita com un trencadís gaudinià. Un estil que no s’atura de sorprendre: els canvis del punt de vista, la musicalitat de la prosa, els diàlegs que apareixen sense guions ni cometes dins el text, els noms dels personatges—el Revolucionari, l’Escoltadora de Cançons, el Futur Cantant de la Línia, el Futur Folklorista— , els noms dels llocs —el Gran Passeig, la Ciutat, l’Altra Banda—, i uns començaments de capítol que t’enganxen com un bon esquer. «La llibertat vista des d’angles molt diversos» podria ser una faixa publicitària d’una novel·la recomanadíssima.

Tiempo curvo en Krems (Anagrama), de Claudio Magris. Cinc relats d’aquest príncep de les lletres italianes escrits amb una prosa commovedora. Una mirada feta de l’ocàs, un escriptor de 82 anys que escriu sobre la vellesa, el temps que agafa una dimensió no lineal, una sensació de desplaçament o d’estranyament que amara els personatges que evoquen el passat. Un llibre que és una forma de coneixement, una manera que té l’escriptor de situar-se a les acaballes d’una vida intensa i apassionada que ha viscut a través de la literatura. En el relat Lecciones de música un vell mestre diu: «Casi tumbado en el coche, Salman miraba las cosas que pasaban fugaces hacia atrás y pensó que, tras aquella rápida visita, también la villa y el salón y la veranda se quedaban ahora a su espalda para siempre». La metamorfosi lenta i engolidora del món que ens envolta. Res ja no serà pus mai més com abans.

En coixí d’herba. Kasamakura. De la lírica clàssica japonesa (Proa), de Miquel Desclot. Aquest llibre de 357 planes de poesia japonesa és una joia, és un tresor, un llibre de capçalera que ens pot acompanyar tots els instants de la vida sia quin sia el nostre estat. Es podria pensar, com diu Àngel Crespo en el pròleg primer, com un homenatge a Matsuo Bashō quan es compleix el tercer centenari de la seva mort. I recolza en els dos pilars de la tradició lírica nipona, la waka o tanka i l’haikai o haikú. Bashō va enlairar la segona d’aquestes formes poètiques a la insuperable altura en què se situava la primera des dels temps remots dels emperadors que la varen cultivar. La finalitat de la poesia nipona en general és: «Commoure cel i terra, despertar els sentiments del déus i dels esperits invisibles, suavitzar les relacions de l’home amb la dona i apaivagar el cor del guerrer ferotge». Miquel Desclot n’ha fet una selecció i una traducció modèlica, canònica, exemplar, amb un alt grau d’excel·lència. Recoman aquest llibre a tots els sensibles. Serà un amic per sempre!

Suscríbete para seguir leyendo