PLAGUETA DE NOTES (CML)

El que perdura ho funden els poetes

Holderlin. | VIQUIPÈDIA

Holderlin. | VIQUIPÈDIA / BIEL MESQUIDA

Biel Mesquida

Biel Mesquida

L’ALZINA QUE BALLA.

Fa fosca massa d’hora. Escolt “Central Park West” de John Coltrane i pens en Dori T. Una amiga que adorava el jazz i va partir de vacances massa de pressa. I llegia poesia. Segur que li agradaria el Wang Wei (701-761) que han traduït Antoni Bernat Vistarini i Tomàs Fajó i que podreu trobar a anostrats.cat.

Aquest poema “Parc dels ailants” em resulta molt pròxim perquè avui de matí, amb un sol que cremava el cul de les llebres, he passejat davall un caminal d’ailants sense ni una fulla. I he pensat amb l’absència dolorosa de Dori T. Escoltau el poema: aquell home antic / no era un / funcionari altiu / no tenia manya / pels afers del món / li van donar / una oficina insignificant / així que / era lliure de ballar entre els arbres

Aquests versos també m’han fet pensar en l’amic artista Perejaume i la seva alzina que balla al pati de l’Estudi General Lul·lià de Palma. El proppassat 27 de novembre vaig anar, convidat per Sílvia Ventayol Bosch, a l’Estudi General on Perejaume i l’arquitecte Jaume Coscollar muntaven la peça “L’arrel de l’arbre és una roda”. Eren vuit paraules que apareixen en el llibre Començament de medicina del nostre estimadíssim Ramon Llull que aquell dia feia festa. En PereJaume em va dir que l’alzina és l’arbre més humil que existeix i aquesta que tenia davant acabava d’arribar de Sils. Després afegí amb aquella veu de poeta: “la sintaxi de tota l’obra de Llull és veritablement forestal, tant per la figura repetida d’arbre amb què imatja i branca els diversos coneixements, com per la manera i la ufana amb què s’hi arboren tota mena de connexions i demostracions analògiques. Si hi ha dos elements constitutius en el sistema d’argumentació de l’Art, aquests són sens dubte: les derivacions en branca i les combinacions en roda, figures giratòries, emmirallaments i cercles relacionals.” Quan el sentia flipava perquè aquell mateix dia un altre amic m’havia donat una salutació matinera amb un “Joiós i arbrós dia”. Tot s’interconnectava, tot dialogava, tot s’avenia i s’encontrava com un miracle. I al pati amb l’alzina balladora tot s’encongia i tot es dilatava, tot volava, segons els canvis d’atenció, de moviment, d’imaginació... L’aire anava ple de germinacions.

El capvespre a l’Estudi dialogaren els dos muntadors d’aquell senzill prodigi: una alzina que fa voltes molt a poc a poc i tot es mou en aquest ball: les parets de l’Estudi, les arrels, els fonaments, els núvols, les branques, les cases del casc històric, la tomba de Llull a sant Francesc, els carrers i les places, tot Palma, tota l’illa de Mallorca i tots els Països Catalans. S’afegien a aquesta instal·lació un concert de polifonies assonants dels cantadors J. Ayats, S. Bardolet, P. Blancafort i J. Pieres, enregistrades a la Sala Abacial del Monestir de Pedralbes que convertien la fusió d’imatge i de música en una feta, en una festa.

Perejaume seguia en la conversa plàcida amb les seves idees lul·lianes: “l’Art s’arbra i roda. Per això, la possibilitat de rodar-hi d’arrel resulta tan meravellosa com pràctica. Només així, la coreografia dels arbres, la claredat mecànica de les raons i el desconcert que tot plegat pugui suscitar, arriben a ajustar-se a una possible pretensió general de plantar tots els arbres en roda en tant que

línies convergents o divergents d’una mateixa esfera.”

Recoman els seus llibres de poemes Obreda (Edicions 62) i Pagèsiques (Edicions 62), en què els textos poètics són una arbreda d’obres, els pensaments i meditacions d’un home que té una casa-taller a Montnegre i treballa envoltat de manifestacions arbòries i llenguatges de tota casta i condició en una intimitat creactiva. L’arbre viu com una paraula que sona amb les lletres semiobertes. Perquè el so també es fa llenya, com si fos la paraula que portés robustes branques i les parés a l’hàlit. Paraula de Perejaume!

LLEGIR PETIT.

El títol d’aquest text d’avui és un vers del germà Hölderlin que m’acompanya en els moments en què els estornells volen baixos. Crec que el m’ensenyà en Blai Bonet en una d’aquelles visites que li feia al carrer Palma, 74 de Santanyí. Allà, asseguts a la camilla que pegava a les vidrieres d’aquell corral esponerós, amb la seva mare al nostre costat fent ganxet i escoltant aquells dos xitxarel·los que es creien els llombrígols del món, en Blai em va dir que això —el que perdura ho funden els poetes— calia que ho sembràs ben al fons del meu sementer espiritual i ho fes créixer i fruitar pels segles dels segles.

Avui m’ha vengut al cap quan llegia aquesta obra bella i inacabable, Llegir petit (Arcàdia), de l’amiga Blanca Llum Vidal amb la qual he titulat aquest darrer fragment d’aquest crònica hebdomadària. Blanca Llum és per a mi una de les poques poetes vives que em fan llegiguera i escriguera. I la definiria ara mateix amb una frase seva (Una sensibilitat amb arestes que es trenca en mil fragments cada dia) d’un dels textos d’aquest llibre (un llibre fet de lectures seves, primfilades, frenesiaques, complexes, excitants, sorprenents, fondes i molt entenedores) en la qual el subjecte de la lectura és Mercè Rodoreda.

La manera de llegir, d’acostar-se a la lletra, d’endinsar-se en el sentit de Blanca Llum és acollidora, sàvia, senzilla: llegir un passatge, un vers solitari, en comptes de la totalitat triar minúscul, voler menut, en comptes d’anar a colonitzar una terra vasta i extensa, anar a descobrir una parcel·la, un redol venturer, una clariana, en comptes de gran llegir petit. Ho diu bé, ben clar i català.

I això ho broda amb un conjunt d’escriptors que em fan gola (tenim moltes de complicitats, ai las!), uns que conec, d’altres no. Alguns noms són Víctor Català, Maurice Blanchot, Martin Buber, Clarice Linspector, Marlene Dietrich, Marina Tsvetàieva, Marguerite Duras, Josep Carner, Charlotte Delbo, Màrius Torres, Emmanuel Lévinas, etc. I també ens conta les seves absències (Arnau Barios, Aharon Appelfeld, Pascal Quignard, Carrer de sentit únic de Walter Benjamin, À bout de souffle de Godard, La grande bellezza de Sorrentino, Mahmud Darwix, Ausiàs March, Veus al ras de Sebastià Perelló, Afollada de Laia Martínez i un altre etc., que fan forat i fan mal, que li lleven força a la barreja, que podrien ser bones conductores de les significacions i de la literatura.

Sí, perquè aquest llibre és literatura en estat sòlid. El recoman amb passió i en parlaré més quan el rellegeixi un cop o dos. Gràcies, Blanca Llum, per aquest far lluminós dins la nit fosca!