Records, la mare i la tristor

«Milady», la darrera novel·la de Neus Canyelles (Palma 1966) segueix la línia intimista de la seva obra, és un relat en primera persona que començà a escriure quan morí sa mare, ara fa quasi dos anys. Com ja va fer a «Autobiografia Autoritzada» es recrea en la seva infantesa, perquè, segons diu ella, fou la millor època de la seva vida, tot el que va succeir després fou massa dolorós.

Els records, l’amor a la mare i la tristor per la seva pèrdua omplen les pàgines d’aquesta novel·la, un relat curt de 124 pàgines, que traspua tristor ‘soc pessimista, visc en una tristor crònica’. L’autora ens conta com ella i la seva germana cuidaren a la mare els darrers anys de la seva vida i de com també tenen cura del pare, que a poc a poc va perdent la memòria.

Per a Neus Canyelles no hi ha frontera entre la seva vida i l’escriptura, és per això que a l’hora d’escriure no té vergonya de contar coses tan personals. «Per jo, escriure i viure és pràcticament el mateix». Així s’expressa aquesta autora mallorquina que començà la seva trajectòria literària amb «Neu d’agost» l’any 1997 obra que obtingué el Premi Bearn, seguiren altres novel·les i altres premis: Ciutat de Palma, Mercè Rodoreda de contes..., fins a «Milady» publicada aquest octubre.

El vincle entre mare i filla és present durant tot el llibre, la relació que tingueren, sortosament per elles, era d’una gran compenetració i estimació, per això després de la mort de la mare ella diu: ‘sento un desemparament total’. Vessa sinceritat quan parla de tot el seu dolor ‘et diuen que has de passar el dol, llavors es fa més tolerable. Jo no ho vull tolerar! Vull ser la persona més trista del món...’

Llegint «Milady» vaig pensar, erròniament, que escriure sobre la mort de la mare i tots els bons records que tenia amb ella devia haver sigut terapèutic per a l’autora, però no!!. Neus Canyelles diu que no creu amb la teràpia, que ella escriu perquè l’escriptura la fa feliç i que aquesta obra no és una teràpia, que ella no creu en l’escriptura com a teràpia.

Durant la lectura trobo frases que em fan pensar, per exemple «La vida de cadascú acaba quan mor el darrer que ens recorda» i «Crec que durant la vida, en general, no pensam tant com caldria en la mort». Coincideixo i crec que té tota la raó, parlar de la mort hauria d’estar més normalitzat, però s’amaga, fa por. Des de petits hauríem d’aprendre a acceptar les pèrdues, a entendre que existeixen i fer-les companyes de vida, no per evitar el dol, sinó per entendre’l quan ens toca i saber passar-lo, perquè tot dol s’ha de passar i s’ha de patir, això és inevitable. Ella ho fa durant tota la novel·la.

Neus Canyelles, aquesta dona, que segons diu ella mateixa està poc valorada dins el món literari català a pesar de la seva obra, és la que és capaç d’exposar els seus sentiments més íntims i convertir-los en una novel·la.

«Milady» així era com ella anomenava a sa mare, una novel·la curta, però intensa, un comiat a una mare molt estimada.

Suscríbete para seguir leyendo