Enyor Nuccio Ordine

Un home savi de combat.

Em vaig enamorar de Nuccio Ordine quan vaig llegir aquell llibre, La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013), que em va confirmar moltes de coses que sabia amb aquell llenguatge planer d’un home contemporani que diu tota la veritat. Ordine fa lloança dels sabers considerats inútils i arriba, fins i tot, a capgirar els conceptes, considerant que els sabers humanístics són més útils que els suposats sabers econòmics i tecnològics. La literatura i les idees, com més insignificants semblen, més fecundes són. És la seva mateixa gratuïtat qui dona valor a la nostra existència. El seu manifest repassa les opinions de filòsofs i escriptors sobre la importància de seguir tutelant en escoles i universitats aquest afany de saber i de fer recerques sense objectiu immediat pràctic en un context social on cada elecció, cada gest, cada paraula i cada acció ha de doblegar-se a la lògica material. Un món on sembla un acte heroic cultivar una passió o un interès en nom d’un plaer desinteressat i gratuït. L’actual context polític, social i econòmic està cada cop més dominat per la dictadura de l’utilitarisme. Res no és valuós si no pot contestar fàcilment a la pregunta: per a què serveix? Sembla senzill respondre a la qüestió si el que s’analitza és una eina, però és més difícil abordar-la quan volem explicar per a què serveix la música, la literatura, el cinema o l’art. Per això, amb tristesa, Ordine afirmava: “Dins l’univers de l’utilitarisme un martell té més valor que un quadre”.

No tenim consciència “que la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyança, constitueixen el líquid amniòtic ideal en el qual les idees de democràcia, llibertat, justícia, igualtat, dret a la crítica, tolerància i solidaritat, poden experimentar un vigorós desenvolupament.”

Ordine estava convençut que la cultura podia ser l’antídot contra la lògica vencedora de l’utilitarisme, una forma de resistència a la dictadura dels mercats. I afirmava ben a les clares que només la cultura i el reconeixement de la utilitat de l’inútil podien aturar la degradació a què l’utilitarisme ens ha abocat.

Un assaig/manifest on Ordine diu ben clar: “Si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat.”

Un diàleg de savis.

El proppassat 10 de juny Nuccio Ordine va morir a 64 anys. Per això els llibres que formen el seu testament literari consider que són un tresor. Ara acaba de sortir George Steiner, l’hoste incòmode. Entrevista pòstuma i altres converses (Quaderns Crema), en una magnífica traducció de Jordi Bayod. El començament del llibre ja és tota una declaració de principis: “Dos anys després del seu decés, Steiner continua present a la meva vida i a la de moltíssims lectors que el van estimar.” A continuació ens conta que durant molts d’anys va tenir el privilegi de dialogar amb ell en les circumstàncies més variades. Ordine va convidar a Itàlia George Steiner, i també el visitava almenys un cop l’any a Cambridge. Conversaven, menjaven plegats i passejaven. Avui en dia, quan la conversació tranquil·la no s’usa, és quan podem assegurar que és la que crea la sensible i essencial relació entre els amics. I una carta que Francesco Petrarca va adreçar l’any 1336 al seu amic Barbato da Sulmona li serveix per indicar que, encara que l’amic sigui absent, no hi ha separació que pugui impedir “viure sempre l’un al costat de l’altre”. Animat per amics i editors propers, Nuccio reuní en aquest petit llibre l’entrevista pòstuma i quatre converses publicades al Corriere della Sera. Ordine anomena Steiner “hoste incòmode” per la seva condició de jueu i perquè es va convertir en un savi que tenia actituds insubornables, com el fet de pensar amb llibertat absoluta, creure en un cànon literari i practicar un ensenyament fonamentat en la mateixa literatura i no en les fonts secundàries.

Les quatre entrevistes són variades. A la primera Steiner narra les seves aspiracions vel·leïtoses de convertir-se en físic, frustrades per haver suspès un examen de matemàtiques. A la segona conta els seus trenta anys de col·laboració amb la revista The New Yorker i la sobtada interrupció per un mal rotllo amb la directora Tina Brown. A la tercera revela la gran admiració pel gran filòleg clàssic italià Sebastiano Timpanaro, que li va inspirar el protagonista de la seva novel·la Proves. A la quarta entrevista narra la jornada típica d’un nonagenari i mostra la seva inquietud per una Europa en què la xenofòbia i l’antisemitisme fan matx.

El llibre llisca com una font ufana plena de savieses contades amb emoció, senzillesa i alegria. Canta l’hedonisme de la lectura profunda, atenta i concentrada i ens aconsella aprendre par coeur els poemes. Amb això m’ha donat una alegria festiva perquè em sent un còmplice i un col·lega d’ambdós savis. Sempre he fet publicitat d’aprendre poemes de cor per estimular la memòria i els plers del text literari. Puc donar testimoniatge que aquest llibre accelera els meus moviments interiors i fa que els estrats i el paisatge de les meves percepcions es reordenin. Produeix aquestes sacsejades sísmiques (com les que em fan els clàssics) d’un efecte regenerador.

Tant un savi com l’altre no deixen d’insistir en la noció d’hoste. “Un art difícil de practicar, però necessari per fer la humanitat més humana. Ser hoste no és una invitació a respectar passivament les lleis d’aquell que t’acull. Al contrari: és una oportunitat per a millorar la vida d’un mateix i la vida en comú. Criticar, corregir, perfeccionar, són maneres diferents d’afegir sempre alguna cosa més, d’intentar sigui com sigui avançar més enllà de la línia fronterera.”

Un llibre per llegir, subratllar i rellegir. Un llibre que fa molta de companyia, i més en aquest temps duríssim d’avui en dia.

Suscríbete para seguir leyendo