Dolores Sampol: poètica de la pintura

La publicació d’un gran catàleg ha servit com a colofó de l’exposició antològica que el Casal Solleric celebrà entre el març i el juliol d’enguany com a homenatge pòstum a l’artista Dolores Sampol. L’artista nascuda a Palma el 1954 i morta de forma prematura el 2020, mereixia aquesta gran mostra i, sobretot, la publicació de l’acurat catàleg que tenim a mans.

“Dolores Sampol, pintora (1954-2020)” es titula −com l’exposició− el catàleg coordinat per la comissària Bel Font juntament amb l’equip del Casal Solleric. Després dels texts protocol·laris de presentació on s’explica l’estructura de presentació de l’obra, tot seguint el disseny de la mateixa artista a la seva pàgina web, i se’ns fa un apropament a l’artista, és el seu fill Guillem Riutord, aportació cabdal per a la materialització de tot plegat, qui ens endinsa en la meticulositat i delicadesa de qui en diu pintora imprescindible: «la meva mare tenia la introvertida convicció de veure el costat bell de les coses, sovint amb una claredat que les paraules no aconseguien definir».

Una bona apreciació per a veure l’obra de Dolores Sampol, que el catàleg mostra en gran profusió i magnífiques reproduccions. Unes primeres imatges del conjunt d’obra exhibida al Solleric avancen la reproducció en molt bona qualitat tot acompanyant el discurs expositiu. Un grapat de bones firmes ens apropen a la lectura de la seva obra.

Després del text de Bel Font, que s’endinsa en el concepte avançat de la pintura per a no parlar, «amb el poder de reflectir una vida», jo proposaria un bot al darrer dels textos, que jo hagués situat en aquest punt inicial. Em referesc a l’escrit del poeta i científic Àngel Terron, qui ja l’any 1989 havia fet el text per a la primera exposició de Dolores Sampol. Són les seves les paraules més diàfanes i que millor situen l’obra i la trajectòria de l’artista que, malgrat anar molt més enllà de la pintura, amb collages, instal·lacions i obra gràfica, reclamava aquesta denominació: «Més que considerar-me artista, jo som pintora».

Continuant amb els textos, Biel Mesquida en fa una aproximació a la seva sensibilitat, tot partint de la «coneixença reveladora» que el fa «mostrar una retxillera feta amb estimació fraternal». Des d’aquest punt de vista tan personal, ens fa veure la seva recerca llibertària, «la lentitud com a exercici i la lleugeresa com a meta», en el seu treball de poètica profunda ple de metàfores.

José Carlos Llop ens fa una aproximació al seu traç, tot mostrant l’evolució en el procés creatiu, per aprofundir en el seu univers tancat i particular on sabia què volia mostrar. Sebastià Perelló Arrom posa el focus en la mirada, recorrent les seves poètiques: «fa visible allò que ja sabies, però mai no havies considerat la possibilitat de mirar».

En definitiva, es tracta de dues-centes pàgines de meravella amb unes fotografies esplèndides i uns textos tots de poetes que ressalten una obra, la de Dolores Sampol, «potent, profunda i humil, agosarada i d’una lluminositat especial», en paraules de Terron.

Suscríbete para seguir leyendo