D’on venim i on anam

«Si mai no es parla d’una cosa és com si no hagués existit mai». Aclarir d’on venim per esbrinar cap a on anam és un dels objectius dels historiadors. Gabriel Ensenyat li agrada citar Oscar Wilde perquè té clar que, si no hagués escrit aquest llibre, la discussió identitària que va sorgir a finals dels ’60 i principis dels ’70 s’hagués perdut per a unes generacions actuals i futures que, possiblement, ni coneixen ni coneixerien l’abast del debat.

Les encletxes dels darrers anys de la dictadura franquista, que permeteren les reflexions dels joves intel·lectuals a partir de fenòmens com la «balearització» derivada del boom turístic i la transformació demogràfica que ja s’intuïa amb l’arribada massiva (què dirien ara!?) de turistes i residents nouvinguts, constituïren l’ambient propici d’una controvèrsia que acabà essent ben renouera.

Sense una figura com l’arabista Miquel Barceló no hagués estat possible una polèmica així. En torn d’aquest historiador de gran nivell, intel·lectualment provocador, es reuní (es parlava aleshores d’una «fuita de cervells» a Barcelona) un nucli d’arabòfons. Escriptors lligats al periodisme com Jaume Pomar, Antoni Serra i Guillem Frontera (autor del pròleg del llibre) posaren les bases, a l’estiu de 1969, d’una postura crítica amb el centralisme barceloní. Aquesta actitud no es fonamentava en l’anticatalanisme sinó amb el desig de replantejar les relacions entre Catalunya i l’arxipèlag.

El debat acadèmic entre els qui reivindicaven el llegat andalusí dins la identitat mallorquina i els qui la minusvaloraven va passar aviat a la seva difusió mitjançant els articles periodístics, tant en castellà i català, però amb unes proporcions que varen fer augmentar considerablement la presència de la llengua catalana en la premsa illenca del tardofranquisme.

A la historiografia espanyola, Menéndez Pidal o Sánchez Albornoz i els seus seguidors feien referència a una presumpta unitat política, fins i tot prèvia a l’Edat Mitjana. L’espanyolitat era bastida així a partir d’uns antecedents com més remots i gloriosos millor (Numància, Don Pelayo, la Reconquista...) en una visió que perdura en el temps. Ensenyat destaca que això ha acabat construint, amb el temps, un relat historiogràfic semblant, a dreta i esquerra, amb una suposada menor rigidesa per part de l’esquerra a l’hora de fixar els límits de la nació espanyola. Com recorda a l’epíleg Damià Ferrà Ponç (un dels joves catalanòfils d’aleshores), Miquel Barceló, Al-Mayurqí, era el personatge adient per a reduir a cendres aquells mites espanyolistes.

Gabriel Ensenyat descriu detalladament la gestació i creixement de la controvèrsia fins arribar al seu punt àlgid i a un llarg declivi que inclogué la reivindicació d’Anselm Turmeda. L’autor fa tot això amb un llenguatge proper, ple de rigor històric però també d’ironia, que fan de Moros & catalans un llibre magnífic, no només divulgadorament útil sinó també entretingut i divertit, cosa imprescindible en els temps convulsos que vivim.

Suscríbete para seguir leyendo