I l faut tout, pour faire un monde! és una molt encertada exclamació francesa davant l’inaudit. Les illes artificials són una part creixent de la realitat, amb aspectes tant diversos com els militars, turístics, residencials, energètics, religiosos, funeraris, etc. Alastair Bonnett, un geògraf illòman, ens presenta en el seu El mapa de las islas un viatge apassionant pel fenòmen de les illes creades per l’home. Des de 1985, malgrat l’erosió i la pujada dels nivells del mar, la superfície emergida al planeta creix més amb aquest fenòmen del que disminueix.
Certament, tothom ha sentit parlar del Palm Jummeirah, a Dubai, en forma de palmera, amb capacitat per a 75.000 habitants (més que les places hoteleres de tot Calvià), i que sols es manté per la contínua aportació d’arena. Aquesta mostra de capacitat humana de modificar la costa queda ben per davall de les previsions de crear-ne una de mil has a Hong-Kong per a... un milió d’habitats! L’autor ens informa que el preu mitjà de lloguer d’un habitatge a la metròpoli asiàtica és 18 vegades el sou mitjà, de manera que un projecte aparentment tan desorbitat té explicació. Ja s’hi han entrenat, les autoritats hongkongneses, que varen crear l’aeroport de Chek Lap Kok acumulant 238 milions de m3 d’àrids en sols 6 anys, entorn de quatre illots per fer-los creixer fins les 1248 ha (Cabrera mesura 1142 ha). Per cert, que a més de l’aeroport, residències i infraestructures, la nova illa inclou algun petit santuari en favor del ferreret local, el granot arborícola de Romer, endèmic de Hong-Kong.
El llibre recull també antecedents històrics sorprenents, com l’existència d’un milenar d’illes lacustres artificials a les Illes Britàniques, algunes de les quals tal vegada tenen més de 2.500 anys d’antiguetat; les illes venecianes (es diu que la meitat de la de Poveglia, dedicada a cementiri, són restes humanes); o la de Ellis, davant Manhattan, constituïda bàsicament per llasts dels vaixells que arribaven a Nova York i els materials extrets en l’excavació dels túnes del metro de la ciutat.
Són molts altres els casos que Bonnett ens presenta amb una gran força descriptiva, ja que el llibre és la crònica d’un viatge personal fins a moltes d’aquestes neo-illes, acompanyat de croquis de moltes d’elles dibuixats per l’autor.
La reflexió s’imposa: la capacitat humana per alterar l’ambient és descomunal i al costat de casos que la majoria donariem per admisibles o reixits (l’arxipèlag venecià, per exemple, tot i els milions de reures que varen ser talats per assentar els edificis sobre estaques clavades al llot), molts dels més moderns ens repugnen d’entrada, com el cas d’illes xineses creades per situar-hi bases de llançaments de míssils, americanes per abocar-hi residus químics i tòxics, o de pura ostentació, com les referides de Dubai o les de la costa daurada d’Austràlia, alguna de les quals inclou piscines alicatades amb rajoles d’or. En frase de Bonnett, el luxe és un animal inquiet, sempre voraç i incapaç d’assaciar-se.
Per acabar en francés, com hem començat, citarem Ásterix: “Ils sont fous, ces romains!” Ces humains, diria jo.
