Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dislocacions

Falsos testimonis

Les memòries de Xostakòvitx, des del moment que es van publicar fins avui en dia no han deixat de ser polèmiques

Dmitri Xostakòvitx, 1958. Lev Ivanov/RIA Novosti

La gran incògnita de tota escriptura autobiogràfica, siguin memòries, dietaris, cartes personals, etc., és fins a quin punt el text reflecteix la realitat o si bé l’escriptura, a través de centenars de maniobres textuals, pot falsificar la veracitat. Un cas molt concret de possible manipulació autobiogràfica és el llibre que en castellà es titula Testimonio: Las memorias de Dmitri Schostakovich (Aguilar, 1991). Com el títol indica es tracta de les suposades memòries del gran compositor rus D. Xostakóvitx (1906-1975), conegut per haver donat a les formes clàssiques una alenada d’aire fresc, revitalitzant així la simfonia, el quartet de corda i l’òpera quan les avantguardes les havien declarades mortes des de temps enrere. Dit en pla: la música de Xostakóvitx aconsegueix ser moderna, sense desprendre’s d’una mica de melodia i periodicitat rítmica.

Les memòries del compositor, emperò des del moment que es van publicar fins avui en dia no han deixat de ser polèmiques. La controvèrsia se centra en si aquest llibre “neteja” la vida del compositor presentant-lo com a un dissident soviètic i si amaga el fet que va ser un adepte a l’estalinisme més violent, aprofitant-se del règim soviètic per promoure la seva carrera. La primera edició d’aquest llibre es va fer en anglès a NY el 1979. El redactor del llibre va ser Solomon Volkov, un musicòleg dissident que havia conegut el compositor uns anys abans a la Unió Soviètica. Segons Volkov, el compositor li va “dictar” les memòries i ell les va redactar i traduir a l’anglès. Aquí comencen les sospites: Volkov fins avui en dia no ha mostrat mai l’original rus amb les paraules exactes que el compositor va pronunciar. És més: hi ha molts de fragments d’aquest llibre que són traduccions d’entrevistes i articles del compositor. Segons sembla, Volkov ni tan sols es va preocupar de canviar la puntuació de les entrevistes i articles originals. Dit d’una altra forma: des d’un punt de vista estrictament filològic aquestes memòries són totalment inacceptables.

Ara, ¿és que no podria ser que Xostakóvitx li hagués donat a Volkov màniga ampla per redactar els seus records abstractes que l’amanuense havia de fer concrets per facilitar la lectura? És efectivament una possibilitat, però que de tota manera no justifica la falsificació de la carrera de Xostakóvitx, és a dir de si va ser o no estalinista i fins a quin punt hi va haver víctimes que per culpa seva no van poder fer carrera o fins i tot van patir repressió, presó o, en cas extrem, però possible del tot, tortura per no ser adeptes al règim soviètic. En aquest cas ens trobam davant una altra iteració de la gran tensió que hi ha sovint entre l’ètica i l’estètica. O sigui: ¿fins a quin punt li podem perdonar a Chopin o Wagner que fossin acèrrims antisemites? I per tant: ¿és possible que el nostre amor declarat per la música de Xostakóvitx ens impedeixi veure que com a mínim ―un mínim molt mínim― va pecar per omissió perjudicant els compositors dissidents o ja més directament per obra, damnificant així carreres de dotzenes de músics simplement per ser dissidents?

A la novel·la El soroll del temps (Angle, 2016) Julian Barnes proposa en clau de ficció una possible interpretació de l’ètica (o manca d’ètica) del compositor. Barnes presenta un Xostakóvitx amargat i dividit entre la seva necessitat artística de crear i fer carrera, per una banda, i per una altra un creador que sense fer mal intentava no ofendre els ferotges dirigents soviètics. No ofendre és una cosa; presentar-te com a lluitador demòcrata és una altra, com fa Volkov. No hi ha solució definitiva a la polèmica de les memòries de Xostakóvitx: es tracta d’un grandíssim compositor que en els millors dels casos no va enfrontar-se per pors totalment comprensibles al règim soviètic; en el pitjor dels casos podríem estar davant un compositor mediocre (“un altre Mahler amb més notes falses”, em va dir despectivament en una ocasió Charles Rosen), que va suprimir els compositors que no compartien la seva ideologia.

Compartir el artículo

stats