Principal
El Teatre principal de Palma ha presentat fa uns dies la seva temporada d’òpera, que començarà el mes d’octubre que ve amb un títol emblemàtic i considerat un dels primers de la història de la música: L’Orfeo de Claudio Monteverdi. Sens dubte és una bona notícia, ja que indica un canvi de tendència, la d’obrir-se a altres títols i èpoques.
Eneida
Però una mica abans de l’esperat Orfeu monteverdià, hem tengut ocasió de poder veure i escoltar una producció de Dido i Enees de Purcell, amb direcció musical de Carles Ponsetí i escènica de Rafel Lladó, l’escenògraf mallorquí que ja havia tractat el tema anteriorment i que pensa que “hi ha obres d’art, musicals, teatrals, pictòriques, que mereixen ser re visitades sovint, ja que a cada nova visió pots trobar matisos amagats”. Per a Lladó, Dido & Enees és una història d’amor “plena de malvats interessos externs als dos amants, una constant en la història de la humanitat”. Preguntat sobre com defineix l’escenografia i el vestuari d’aquesta producció d’Studium, Lladó respon: “He volgut contrastar l’espai i la música de fa segles amb un vestuari contemporani, però sempre amb la teatralitat com a eix central, afegint petits detalls, alguns fins i tot sarcàstics, amb la voluntat d’apropar al públic d’avui allò que podria haver motivat Purcell quan va escriure l’obra. Hi ha algunes picades d’ullet, potser fora de to, però que, l’espectador amb cert sentit de l’humor, les pot veure com el que són: elements naturals avui en dia”.
