Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Blanca Llum Vidal, la princesa és ella

Blanca Llum Vidal, la princesa és ella

ELS DIUMENGES HORABAIXA RENEIX LA CONFUSIÓ MORAL.

1 Sort que he vist aquells rams de violers que no comprava ningú. Els vull tots, li he dit a la venedora de flors, i m’ha mirat com si fos un tocat. Per tranquil·litzar-la li he dit que comprava aquelles flors per fer un ram immens a una amiga que estava malalta i m’ha mirat com si fos un bon samarità. He abraçat aquelles branquineues de flors, blaves, liloses i blanques, he aficat el cap dedins molta d’estona i m’ha envestit una bafarada d’olor que m’ha duit cap a totes les raconades tristes de la infantesa quan aquell perfum em va fer feliç.

Sembla mentida que unes flors trobades per atzar en un mercat de poble em donin tant de gust, em facin tanta de companyia, m’ajudin a recordar un temps perdut. Una frase d’Anselm Turmeda em ve al cap: “Aquí vérets violers blaues, grogues i vermeyles.”

Un escriptor és algú que vol saber. Quan començ una contarella tenc la impressió que no m’atur d’escriure només per conèixer-ne la continuació. La literatura és gratuïta. La literatura no serveix per a res. És inútil. No vull donar missatges, no vull arreglar el món. Només vull escriure. I per tot això la literatura és un dels més útils sabers humans.

BLANCA LLUM VIDAL MENA UN COTXE DES DEL VENDRELL A BARCELONA.

2 I no ens aturam de parlar. El dia 22 d’abril de 2022 ha estat tot ple. He arribat de Mallorca en avió a les dues. A les dues i mitja he agafat un tren cap al Vendrell. A les quatre ja era dins una escola amb cent criatures d’ambdós sexes d’onze i dotze anys als quals durant quasi dues hores he explicat què era la poesia, he recitat, he cantat i els he contestat a més de trenta preguntes. Bell i esgotador. Després ens hem reunit a la Casa Museu Àngel Guimerà amb Blanca Llum Vidal, Laia Noguera i Sònia Moll, que eren les poetes, que també venien d’altres escoles, i berenàvem plegats per preparar la Balconada Recital de Sant Jordi a la plaça de l’Ajuntament a les 20 hores. Hem menjat coca dolça i cruassans i hem visitat aquell casal on visqué i escriví el mestre del teatre català. Després hem anat a una altra casa museu, d’Apel·les Fenosa. He quedat meravellat del casalot amb un gran jardí ple d’estàtues del mestre de l’escultura i amb unes sales amb més de quatre-centes peces petites fetes amb fang d’aquesta obra poètica. He recitat “Desolació” des del replà d’una escala del jardí amb un mur pintat de blauet que duu a una terrassa coberta on Fenosa rebia els seus amics. Tot plegat un espai encisador. El recital des d’un balcó davant l’església i al costat de l’ajuntament ha estat un èxit. La plaça estava plena de gent asseguda. Hem recitat des de dos balcons amb un equip d’altaveus mel. Després hem signat llibres. I s’han venut tots. Un èxit rodó. Hem partit amb Blanca Llum cap a Barcelona perquè l’endemà, Sant Jordi, teníem un bon jornal de signatures des de les deu del matí a les deu de la nit. Dins el cotxe hem parlat com a lloros. Li deman què escriu i em diu que ja té pensades un parell de coses però no en vol parlar. Allò m’entusiasma. La veig com una teixidora fèrtil. Li contest que jo estic un poc pansit. Que el meu text novel·lesc avança a sacsejades. La promoció d’Encarnacions ha estat llarga. Que no m’atur però encara me’n manca la meitat. Blanca Llum em dona ànims. Ella també sap els bloqueigs, les llargues esperes, els rossegalls de temps que menja l’escriptura. Però la veig plena d’amor, d’amistat, de vida vertadera i això m’encoratja. A poc a poc cau la fosca i anam per una autopista amb molt de trànsit.

Apareix La princesa sou Vós (Club Editor) i feim voltes i revolts a aquelles cartes que ens diuen molt de la solitud d’una dona enamorada, d’una dona lúcida, d’una valenta dona. Li deman, de sorpresa, jo, que no crec en els gèneres: De quin gènere és aquest material darrer? I em pos a riure a les totes. Ella condueix més seriosa que mai i diu amb veu de doctora jove: “A mi em costa definir el gènere dels textos que escric. I no només és que em costi, sinó que tampoc m’interessa gaire. Hi ha llibres que he escrit que són estrictament de poesia, com Aquest amor que no és u (Ultramarinos, 2018) o Amor a la brega (Pagès Editors, 2018), però, és clar, després n’hi ha d’altres com Homes i ocells (Club Editor, 2012) que són poemes en prosa, i això ja és més complicat d’etiquetar. A La princesa sou Vós, d’una banda m’atreviria a dir-li novel·leta epistolar, en el sentit que hi ha una mínima cosa que passa i hi ha díptics que apunten cap enfora, però també soc incapaç de dir que aquí no hi ha poesia. I no ho dic en un sentit d’elogi, sinó en el sentit que és que vinc d’aquí i la relació que tinc amb la llengua és més aviat física. No he trobat diferències entre escriure cartes i poemes.” Has contestat com això que ets: una poeta. “Record quan et vaig presentar Homes i ocells a Mallorca en una paradeta d’una Fira del Llibre devora l’estació del tren, em vaig dedicar a mesclar els teus textos amb el meu Llefre de tu (Club Editor) que en aquell moment acabava de publicar. Les teves proses i les meves proses s’avenien i s’encontraven i allò no descarrilava mai: era poesia. Tota la teva obra és lírica encara que contis les desventures d’una princesa o les teves.” Faltava poc per arribar a la gran Barcelona i això volia dir que acabaria aquell dia de contactes. Crec que va ser per això que et posares un poc distant i m’amollares: “Jo escric perquè m’ho passo superbé. Hi ha gent que crea des del patiment, i s’esquinça, i fa coses genials. Jo m’ho passo molt bé. Però és veritat que, de vegades, et porta a llocs que fan patir.” Quan ens acomiadam ens cauen llàgrimes.

Compartir el artículo

stats