Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

PLAGUETA DE NOTES (DCCCLXXXI)

Escriure per recordar

Imatge de la portada del disc Kissin’ Time.

TEL DE CEBA.

1. He posat en net esbossos de perfils, descripcions de personatges que no conec, diàlegs que no van enlloc. Són com retalls de llenguatge que em serveixen de recordatori i tanquen en el seu misteri algunes formes d’embragar els escrits que faig.

Arribaves dins la piuladissa dels ocells. T’acostaves entre la claror taronja pàl·lida que inventava el sol de capaltard. Baixaves l’escala amb la lentitud dels pensaments, estels sense vent, atrapats per les forces gravitatòries.

Eres un Vermeer dins l’ambre confitat de la llum. No volia recordar la discussió que havíem tingut aquest matí quan cercàvem blaves entre les mates del bosquet. «Cal anar al fons del desconegut per trobar el nou.» Repeties aquesta frase baudelairiana com si fos una troballa única. No volia escoltar-te. «Aquesta mania de la novetat, tan castradora, tan estèril!» Rebutjaves els meus mots. M’insultaves amb paraules joguineres i em recordaves que els avantguardistes m’havien alimentat molta d’estona. Insisties d’una forma obsessiva en el meu temps aturat i no reconeixies que m’aventurava en les hibridacions, les mescles, els encreuaments, la desaparició de les fronteres... Desfeia més que feia. Refeia més que feia. I tu quedaves embambada amb el laberint del vol d’una libèl·lula que s’havia perdut per la garriga.

L’escriptura no m’ha abandonat i puc descriure amb la minuciositat d’un miniaturista flamenc com entres a la cuina, agafes un paner, les tisores, et poses un capell i surts de la casa cap al caminal dels caquiers que travessa els camps de call vermell pintats, per mor de les darreres pluges, d’un verd fosforescent. La capvesprada és tota de clarors nítides; el sol t’enlluerna quan mires les capçades plenes de caquis com bombetes carabassa entremig d’aquelles fulles d’uns vermells i rovellats fulgurants. L’estiuet de Sant Miquel; l’estiuet indi. Cop en sec totes les resplendors dels boscs quebequians vinosos i daurats se’t fan presents.

Amb quina delicadesa talles el branquim on penja cada globus encès que col·loques amb molta de cura al fons del paner entapissat de fulles porpres. Sembles un miratge.

ESTIC EN EL LLINDAR DE LA PLAUSIBILITAT.

2. M’has dit que anaves al cine tota sola. Volies veure la teva amiga Pepa Valor que broda un paper d’actriu secundària a la pel·lícula Obaba. Sempre ens han apassionat els secundaris, Thelma Ritter, per exemple, a La finestra indiscreta.

Quan ja eres a dues passes de la porta m’has amollat: «Aquelles paraules teves d’ahir no tenien gens de sabor, com un tros de carn molt rosegat. Mira, et deix una ègloga que he escrit aquests darrers vespres. És un diàleg entre dos pastors a la vorera del capvespre. He redescobert el vertigen de les superfícies, m’he obert al coneixement de les sexualitats antigues, tot recomença, em sent misteriosament rejovenida. I mal lletada. Estic rabiosa amb aquests soldats (m’és igual si és la legió o els marroquins) que disparen als afamegats de vida, als pobres negres pobres. Quina tragèdia, Àfrica! Per què no tornen Ceuta i Melilla als marroquins i ajuden els sahrauís que fan vagues de fam perquè ja ho han perdut tot? Per què el Govern central es fa amic del Marroc i deixa la seva responsabilitat del referèndum que havien promès fer? I l’ONU, per què no actua? Recordes quan anàrem a Tindouf i arribàrem devora la frontera amb el Marroc i estava tot ple de Cascs Blaus? Tindries collons de lluitar amb vagues de fam en lloc de bombes? I no vull dir res de la guerra d’Ucraïna. He d’anar a cuidar uns refugiats que arribaren ahir. Fan plorera. Es pensaven que els russos eren bons al·lots. I han descobert la veritat quan ja hi ha un parell d’assassinats a la família. Basta! Adéu.»

M’he sentit dins el reflex d’una saviesa anacrònica, atenta a les decadències i sensible a la importància dels períodes de transició. Odii el sentimentalisme de les paraules.

Sonaven miralls sobre l’aigua de mar.

NO OBLIDIS QUE NO ESCRIC RES QUE SIGUI SEGUR.

3. Agafa els meus mots amb una intensitat més forta que allò que expressen. Em falta temps per picar pigments, posar goma aràbiga al bany maria i mesclar colors i formes per expressar un mirall d’allò que et voldria contar. Escolt Song for Nico cantada per Marianne Faithfull, featuringiçada per Dave Stewart d’aquest disc que t’he recomanat fa estona: Kissin’ Time. La Faithfull dient les glamuroses aventures de Nico, emocionalment glamuroses si cau no cau dins l’abisme, l’abisme d’una dona innocent. No more. Quin gust que el disc et doni la lletra de les lletres de les cançons, que el disc sigui un cançoner de si mateix. Abans era normal, ara és un luxe. Si no saps on caure mort, si necessites una veu amiga que et faci oblidar angoixes, dolors i d’altres malures del cos i de l’esperit, si estàs molt malalt (o ho creus), o si estàs (o ho creus) més sa que un gra d’all i ceba, si no saps què fotre, si experimentes aquesta sensació que no vull conèixer anomenada avorriment, aquí tens una píndola, una droga, un remei sense efectes colaterals o secundaris, que t’entretindrà dins les cordes vocals de la Faithfull.

Una amiga em conta que el seu nebot de tres anys, quan arribava el crepuscle a la vora d’uns roquissars marins, ha dit una frase que s’avé a la perfecció amb el meu estat d’ànim: Per què han apagat la mar?

Compartir el artículo

stats