Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

POESIA

«L’atansament final, maregassa»

El pas del temps, la mort en forma de tardor, amb una presència tan fantasmal com persistent

Toni Vidal Ferrando. FRANCISCA SUAU

Amb aquest poemari ha obtingut Antoni Vidal Ferrando el prestigiós Premi Carles Riba 2021. Si entra boira no tendré on anar es fa ben mereixedor. S’ho val. És concís, curt, sense concessions. Ja no les fa ni als títols, que han desaparegut. Ni a la versificació, que tampoc s’ho val, sovint, per arribar-nos amb la mateixa o major força que quan versifica. Sí que manté el quaranta-vuit com el nombre total de poemes que fan del seu aplec un conjunt matemàtic, clarament premeditat.

Manté una tènue esperança, aquella que mostra el títol del poemari: «si entra boira»: encara podria ser no entrés; «no tendré on anar»: aquell desassossec que millors lectors han esbrinat a la poesia d’Antoni Vidal Ferrando.

De cada vegada més, el desencís o la por a la usurpació −no debades el poema triat per a contracoberta ens parla precisament d’això−: «Primer ens usurparen els boscs... Demà tot serà seu.»

El pas del temps, la mort en forma de tardor, amb una presència tan fantasmal com persistent. La mar irada, aqueixa dels temporals i la llampuga dels setembres. Una mar que «té gust de cendra.» Ni la mar hem sabut respectar.

Comença en passat: «he conegut geografies». Enyorança de tanta pèrdua. Vidal Ferrando no atresora la memòria −o sí ho fa− però ens la mostra com a record, tal volta com a patiment, de retorn fins a la infantesa.

Això sí, ho fa amb molta música. Aquest aplec ha perdut el colorisme d’altres anteriors per enfortir el so musical. No és tant una referència a músics o temes (com venia fent) com aquell deixar escoltar melodies, àries, batecs, notes de saxo com de violoncel, clarinets, acordions, harmòniques, oboès o violes d’amor, pianos i flabiols com notes febrils de banda de música o la cançó sinistra de les ones o, d’altra part, fent sentir el silenci: «Plou sense treva ni pietat dins grans silencis.»

Més que ploure, diluvia al món poètic on viu el mariner Vidal Ferrando, quan sembla que no hi troba sortida («ni magnòlies»). On rau l’esperança? En la figura de Rosa (a qui en altres ocasions ha dedicat la seva poesia), amb qui reivindica l’amor: «fas dansar les ones i els dies d’hivern. Fas dansar les constel·lacions». Antoni Vidal Ferrando desvetlla espurnes d’esperança. La desfeta del pas del temps li ha permès aquest aferrar-se a l’esperança. Així alterna Si entra la boira no tendré on anar aquest anar i venir. «Cel taciturn, mar d’ofidis i arcàngels. / Si entra boira no tendré on anar.»

Hi ha molt d’hivern, a aquest poemari, però també hi ha amor: «La tarda s’endolceix quan jo pens atzarós els jardins del teu ventre». Poc després es demanarà, front «la inclemència dels noticiaris», la cruesa de la realitat, «¿on trobaré un recer?», perquè «el temps s’escola mentre gira els fulls / del calendari». Respon, i clou aquest poemari que hom devora amb plaer: «L’atansament final, maregassa».

Compartir el artículo

stats