UNA CONVERSA DEFINITIVA.
1. Era un horabaixa d’estiu. Al capaltard en un bar del carrer Bonaire de Palma. En una taula apartada el pare Massot (crec que sempre el vaig anomenar així, a aquell benedictí de Pòrtol primet i amb uns ulls riallers i una conversa vivíssima) i aquest cronista esmolàvem la garrova. El motiu, molt senzill. Feia quasi un any que havia començat una novel·la en què la guerra civil n’era l’atmosfera i necessitava que el pare Massot em contestàs un caramull de preguntes, m’aclarís una mala fi de dubtes, em donàs el vistiplau sobre algunes de les meves intuïcions i, sobretot, m’injectàs aquella energia seva per desenvolupar un tema tan dur i difícil per a mi del qual ell era un dels màxim especialistes, un savi. Sí, un gran savi que havia escrit més de deu llibres i un conjunt de pròlegs i articles en què analitzava, sedassava i informava fil per randa de nombrosos aspectes d’aquella carnissera i terrible guerra entre germans. Per sort tenc una plagueta on anava escrivint les paraules alades amb les quals mestre Massot m’informava sobre molts esdeveniments, em matisava algunes de les meves afirmacions, m’obria nous camins de recerca i tostemps m’encoratjava a no aturar aquell projecte davant la meva actitud moltes de vegades d’abandonar-lo. “Mira, Biel, tot és començar i tenir molta de disciplina. Quan estudiava a la Universitat de Barcelona vaig llegir la Histoire de l’Espagne de Pierre Vilar i la versió francesa del llibre sobre la guerra de Hugh Thomas. En entrar al monestir de Montserrat, Cassià M. Just, el meu mestre de novicis, em va demanar què pensava del llibre de Bernanos Les grands cimetières sous la lune, publicat el 1938 i en bona part referent a Mallorca. En aquell moment no l’havia llegit perquè es tractava d’un llibre prohibit per la censura, però al monestir n’hi havia diverses edicions en francès. El 1975, en començar la revista Randa, vaig pensar que hi podria incloure un article de Bernanos, desconegut en aquells moments. A Montserrat tenim una biblioteca sencera sobre temes de la guerra civil, procedent de Francesc Cambó, qui, des del seu exili, comprà tot allò que es publicava sobre el tema, i, posteriorment, la seva vídua ens la donà perquè es conservàs tot aquell material. La biblioteca estava tancada amb pany i clau i sols aquells que disposaven de clau podien accedir-hi, entre els quals afortunadament m’hi trobava jo, i vaig tenir l’oportunitat de llegir molts d’aquells llibres. Per escriure la introducció a l’article de Bernanos volia fer una breu referència a la guerra a Mallorca, però el que havia de tenir tres pàgines en va tenir cinquanta i, finalment, va sortir el llibre La Guerra Civil a Mallorca. La meva intenció era deixar aquest tema, però de fet no l’he deixat mai. Un altre dels motius que també em mogueren a investigar sobre la guerra va ser que a Barcelona em deien coses com a Mallorca éreu de dretes; a Mallorca vau guanyar la guerra; a Mallorca no va passar res; a Barcelona sí que hi va haver bombardejos i a Mallorca no n’hi va haver cap, i amb això detectava un greu desconeixement del que havia passat a Mallorca durant la guerra.”
UN HOME DE COMBAT.
2. Crec que aquell horabaixa que va durar hores a un bar del carrer Bonaire vaig descobrir un home de combat per la llengua i la cultura catalanes en moltes de les trinxeres que encara tenim obertes. A més a més de la guerra incivil també parlàrem de l’estat de la cultura i ell deia coses que han resultat profètiques: “S’està desfent la infraestructura cultural que tant ha costat edificar al llarg de dècades de molta feina i no sé com ens en sortirem a la llarga.” Els darrers fets sobre els problemes de l’ensenyament del català a les escoles li donen la raó, així com el descens de l’ús públic del català en la nostra societat. Recordàrem també quan el vaig conèixer a la secció catalana de la Gran Enciclopèdia Catalana, dirigida per Max Cahner, on ell va fer nombrosos articles i on li contava alguns dels problemes de censura sexual a la meva secció de biològiques i medicina. D’aquesta època data la revista Randa que ell va dirigir com sempre: amb molta feina, saviesa i fervor. Aquesta mateixa feina l’ha esmerçada en les Publicacions de l’Abadia de Montserrat que de ser una editorial religiosa es va convertir en una editorial universitària dedicada a la llengua, literatura i història de la cultura catalana, sense deixar de cantó el llibre infantil i juvenil. Dirigí també la revista Serra d’Or. “Va ser una eina per fer política cultural, que aglutinava distintes sensibilitats polítiques. Volíem fer una revista cultural catalana amb llibertat d’expressió. Jo hi som només després de la mort de Franco i a partir d’aquell moment tot va canviar molt.”
La secretaria de l’Associació Internacional de Llengua i Cultura Catalanes és també una de les coses més útils que va fer perquè posà en contacte totes les universitats internacionals amb les catalanes. És una instància no política que manté bones relacions amb tots els territoris catalans i reuneix tots els catalanòfils del món.
Record que, quan hi va haver la tancada d’intel·lectuals catalans a Montserrat(1970), ell amb la seva humilitat benedictina es va encarregar d’una feina preciosa i compromesa: amagar totes les agendes dels reunits perquè no caiguessin en mans de la policia. Un gest que el defineix com una persona plena de detalls essencials.
Ara que ha partit no hem d’oblidar que segueix entre nosaltres amb la seva obra immensa de la qual vull aconsellar alguns dels llibres que formen part de la meva bibliografia de capçalera: Els mallorquins i la llengua autòctona (1972), La Guerra Civil a Mallorca (1976), Els creadors del Montserrat modern. Cent anys al servei de la cultura catalana (1979), Antoni M. Alcover i la llengua catalana (1985), El desembarcament de Bayo a Mallorca (1987), Vida i miracles del Conde Rossi (1988), Els escriptors i la Guerra Civil a les illes Balears (1990), Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992), Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993) i Guerra Civil i repressió a Mallorca (1997).
Estimat pare Massot, sent la teva veu quan et llegesc. Gràcies!
