Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Autor clàssic

Mor la bèstia, no el seu verí

Camus és un guia vital per al pensament actual on res sembla tenir arestes

Albert Camus.

Albert Camus, de rellevància històrica per la seva força revolucionària a través del poder de la paraula, és una de les figures més importants de la filosofia del segle XX amb unes lliçons existencials i polítiques que haurien de formar part de la memòria col·lectiva en cada racó educatiu.

La noche de la verdad, última obra publicada de l’autor, permet al lector endinsar-se en la passió i ferocitat periodística del pensador en una compilació dels articles més rellevants de Camus oferint un viatge bèl·lic, polític i de pensament crític a través dels moments clau del segle passat que van configurar el segle que, sense horitzó, ens ha tocat viure.

De convicció fèrria però capacitat per canviar amb el pas del temps, Camus és un guia vital per al pensament actual on res sembla tenir arestes, complicacions o diverses lectures. Assistim a un moment polític i social en el qual l’opinió lliure és aquella que combrega amb el conjunt, aquella que s’esvaeix amb la multitud i aquella que fuig de l’individu o de l’elit cultural a la qual, més que escoltar, critiquem i qüestionem pretenent tenir així un poder sobre la nostra identitat i coneixements efímers que tant delimiten el nostre pensament.

En el segle XXI el nounat neix sense ahir i ha de forjar-se un futur des de l’hedonisme, la creença de l’excel·lència constant per a ser productiu, creatiu, diferent, atractiu sobre la base d’uns cànons oblidables i que el seu caminar sempre tingui un significat. No hi ha espai per a l’error, per al canvi, per al raciocini. No hi ha lloc perquè un comunista revolucionari com Escohotado -que bé mereix un monument- tingui la valentia suficient per, amb els anys, adonar-se que estava equivocat. Camus admet l’error i promulga el canvi. No obstant això, en l’actualitat tot sembla forçat com la figura d’un maniquí vestida segons la temporada de pensament que estigui més de moda i oblidem que l’ignorant és també el precursor del savi.

Existeix la filosofia universal perquè és el panteó que mai canvia, és el coliseu del nostre pensament, és la lliçó constant que habita en la nostra consciència i que hem de visitar com a estudiosos de nosaltres mateixos. El jo com un ens que nodreix la seva essència amb una única pàtria; la cultura.

Camus, que no defensava les banderes amb cecs honors i discursos d’alta veu, partia d’una base que encara avui segueix present: “El món no està regit pels justos sinó pels líders i els esclaus”. Un món també codificat per aquesta universalitat encaixat, com un rellotge en la munyeca d’un navegant, en la història que irremeiablement evitem, un recorregut que va matar a les grans bèsties del segle passat però que van deixar un verí inextingible que només podrem guillotinar amb l’única arma que ens fa valents; els llibres.

La vida configura, l’escriptura i la lectura modela i el seu exercici en el dia a dia ens permet tornar a néixer i en aquest acte també existeix la mort que, com remarca Camus, “només ens pertany a nosaltres mateixos, sent aquesta la definició de llibertat”. I és precisament aquesta llibertat tan anhelada i estudiada per Camus la que permet subratllar la idea de que avui “no tenim excusa”.

No tenim excusa per no actuar amb un pensament crític. No tenim excusa per no aixecar armes enfront de la injustícia. No tenim excusa per no defensar allò que, en l’universal, és inamovible perquè ens ha configurat com a éssers humans. Avui no tenim excusa per no llegir i visitar tots els racons del món a través de les milers de pantalles que tant ens ofeguen però que no sabem utilitzar per navegar en la mar de la cultura.

Tenim al nostre abast allò que en el seu moment van anhelar pensadors de tinta i paper, pensadors de conflictes sagnants d’ideologia cega i malalta amb una banda sonora plena de la brutalitat dels obusos, les sirenes i els crits de dolor d’una generació que va sofrir perquè nosaltres agaféssim el testimoni de la seva consciència i lluitéssim contra el major mal, la incultura.

A la veritat semblen quedar-li poques nits i no basta la llum de la lluna per a il·luminar-li el camí. Estem en l’obligació de ser aquest far, d’agafar el testimoni de pensadors com Camus que van construir memòries presents i futures mitjançant la lectura, la ferocitat, la defensa irracional de l’ètica enfront de l’immoral i inhumà i el canvi, un canvi que no sols ha d’habitar en l’idioma sinó en el que es diu i combrega amb ell.

Si la vida, en tots els seus sentits, fos un inabastable jardí, les persones encarregades de cuidar-lo -des de les més petites a les més poderoses, no haurien d’arrencar totes les flors mortes d’arrel. Som el que som perquè vam ser el que vam ser, deia un heroi cansat, i aquestes flors són la mort, l’odi, el nazisme, la massacre o la violència que també donen significat a l’arrel de la bondat, l’amor, l’ètica, la revolució, la llibertat, la bellesa o la veritable felicitat i això és, o hauria de ser, un pensament universal.

Compartir el artículo

stats