Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

INFANTIL/JUVENIL

D’un estiu

En puritat, ‘El llibre de l’estiu’ no és un llibre per a infants

Tove Jansson.

“De tant en tant, tothom que viu en una illa fa lliscar la mirada per l’horitzó” (95). La frase prové d’El llibre de l’estiu, de Tove Jansson, en la traducció de Montserrat Vallvé Viladoms per a aquesta reedició d’Angle Editorial. L’original és de 1972. I amb tant de poc temps passat, El llibre de l’estiu ja és un clàssic. Per favor, no se’m demani el per què. Ho és. Com explicar la sensació de no poder-lo abastar, per molt que en facis la lectura? No cansa. Convida. Hi ha tanta calma, en les seves pàgines... I tant de sentiment eufòricament expressat i tant de sentiment, també, discretament contingut...

En puritat, El llibre de l’estiu no és un llibre per a infants. Allò que conta ens ho conta a tots i cadascun de nosaltres, grans o no, infants o no, lectors. Allò que insinua és insinuat a tothom que sàpiga obrir els sentits i les expectatives a la Vida. Recuperar aquest llibre en llibreries, biblioteques i llars és oportuníssim, i poder-lo llegir és una oportunitat que hom no ha de voler evitar. Si el llegim, alguna cosa d’ell ens acompanyarà per molts d’anys. Probablement, de forma inconscient. Potser és a aquesta entitat psicològica –sigui el que sigui realment- a qui l’autora finesa va adreçar el seu escrit admirable. Deixa pòsit. Fa pensar. Fa alçar molt sovint els ulls dels paràgrafs llegits per intentar sucar el que acaben de dir-nos. Quasi a cada capítol.

Tove Jansson creà els Mumins, ecologistes abans d’hora, i empàtics, simples i compassius. Però, és a El llibre de l’estiu on l’autora vessa segurament una gran part de la saviesa destil·lada després de molt de temps d’escriptura i després d’anys de vida i d’experiències. Ella va néixer l’any 1914. Moria, reconeguda i premiada, i llegida, l’any 2001. Ni els Mumins ni Sophia, una de les dues protagonistes d’El llibre de l’estiu, ni la seva padrina vella, l’altra protagonista principal, no han caigut en l’oblit. Aquí, el pare, els veïnats pescadors, les visites, la resta de personatges són ombres retallades pel llum en un llençol penjat o en una paret emblanquinada.

Una illa, una mar freda i grisa, les voreres atapeïdes de sorpreses, els ocells marins, les basses, els arbres, la molsa, els còdols marins, les ones, la tebior d’una flassada, el vent, les barques, les xarxes, una tenda de campanya, els moixos... I sobretot, els records de l’àvia, i també les seves desmemòries del que ja va perdent, i els anhels impacients de Sophia, que frissa de viure. Quin bellíssim text elaborat des d’aquestes simples coses! Sigui el següent retall, un exemple i alhora una invitació cordial: “–Què estrany... –va dir l’àvia–. Són els batecs del meu cor, senzillament, i no pas una barca de pescar arengades” (183).

Compartir el artículo

stats