Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Poesia

Un lloc on ser-hi

Sorprèn i meravella que aquesta obra es presenti a la mateixa col·lecció que el seu primer poemari inaugurà el 2013

Lucia Pietrelli.

Lucia Pietrelli. JOAN VIDAL

La terra i altres llocs és el darrer llibre de poesia de Lucia Pietrelli, l’escriptora nascuda a Candelara, Itàlia, de qui el llibre ens diu «que s’escindeix en prosa i poesia»; no em sembla, a mi, del tot cert això; més aviat pens que Lucia Pietrelli té una veu tan personal i lírica que, ja escrigui prosa com poesia o fins i tot teatre, o fa des de la poètica, sense escindir-se gens. La seva darrera novel·la, Lítica (Males Herbes, 2019), com el seu relat a la publicació col·lectiva La vastitud (Labreu, 2020) o el text per la cantata Irene i la terra adormida (Documenta, 2018) o fins i tot l’adaptació de Lítica per a la seva escenificació, en són proves.

Sorprèn i meravella que aquesta obra es presenti a la mateixa col·lecció que el seu primer poemari inaugurà el 2013, i en la que ha publicat també altres dos. Ossos de sol, la col·lecció estrella de l’editorial calongina AdiA, arriba amb aquesta edició al poemari número #56, el que significa una mitjana de vuit publicacions per any, amb tot el que suposa de coratge editor.

És magnífic el vers d’Àngel Terrón que serveix d’encapçalament, donant entrada a les paraules de Lucia Pietrelli –«Bell no vol dir habitable»– i que conviurà entre elles, a manera de cita. Entrant en la primera de les parts en què estructura el poemari, a terra trobam lloc -solc- on inserir-ns, tot ple de figures simbòliques, el solc on l’autora ha triat plantar-se: «cavàrem / per trobar / una llàgrima habitable». Quina millor pertinença que l’escollida de forma voluntària. Quina més estimada.

Malgrat en arribar el final d’aquesta primera part, aquell suposat arrelament –en terra–, se’ns esmuny, com la flor, de les mans i arriba l’hivern. Un estat de ¿desesperança? dona pas a l’enlairament central. Ales per prendre el vol, el desig, el viatge; aquell que no sabem ben bé si ha de tenir retorn. «L’horitzó eixut» com a perspectiva, memòria, un possible futur, «el fantasma d’una vida» que ens duu a #un altre món –la tercera part–, un futur més enllà d’«aquest, l’any / sense primavera» on «bell no vol dir habitable» –aquí, la cita àngelterroniana– en què sí que hi haurà un buit, un lloc en realitat, perquè hi aleni la nova Auba, la vida que dóna «nova mesura del temps» «i el rostre que tendràs / en conèixer la llum». Possibilitat, la d’optar-hi, per a tots nosaltres; finalment, «ens oferiran un altre món».

Na Lucia Pietrelli ens fa trescar pel desconhort fins que ens trobem, de bon de veres, al resguard del jardí on habitarem fondo i més enllà, tot després de recórrer amb ella totes les possibilitats d’aquests tres mons: el terra, l’aire i aquell altre, tal volta imaginari, o desitjat, o recreat, en què instal·lar-nos-hi.

Un lloc on ser-hi

Un lloc on ser-hi Aránzazu Miró

Compartir el artículo

stats