Una de les primeres coses que més em va cridar l´atenció quan vaig començar a viure a Belgrad va ser que, quan mirava el cel, no hi havia tants de deixants d´avió com es poden veure a Mallorca, sobretot en època alta de turisme. En aquell moment donava per fet que aquella era la situació normal, però em va fer veure que el fet de viure en una illa, i amb tanta afluència turística, era més aviat el tret diferencial amb una ciutat que també disposa d´altres mitjans de transport per arribar-hi. De fet, l´aeròdrom belgradès, que duu el nom de l´enginyer i inventor serbi Nikola Tesla, eclipsat injustament per Thomas Alva Edison i amb qui va tenir més d´un problema, m´encanta perquè em recorda Son Sant Joan abans de convertir-se en un aeroport mastodòntic i en què camines i camines entre passadissos que no saben aprofitar la claror natural d´una illa en què precisament la llum és present gran part de l´any.
Durant la primavera i l´estiu, el cel de Belgrad no és gaire diferent del de Mallorca: niguls de tant en tant, sobretot en primavera, i un cel ben clar quan la calor és present durant els mesos de juny a setembre, I és durant aquesta estació que hi ha paradetes, moltíssimes, que ofereixen gelats a molt bon preu i veus a tot arreu gent que, mentre passeja, els assaboreix perquè són més aviat un menjar d´entre hores que una postra, reservades bàsicament per a pastissos, molt bons, per cert.
Ara bé, el cel canvia molt quan arriben les dues estacions que m´agraden més: durant la tardor hi ha una lluita entre els dies grisos i els que són completament clars, no saps mai si l´endemà d´un dia que projecta un cel gairebé monocrom serà d´un cel en què no s´insinua cap nigul minúscul€ A més, hi ha dies en què fa fred, però com que Belgrad és un clima continental, la humitat no cala i basta que entris en una casa una mica escalfada perquè tot d´una la sensació de fred desaparegui.
També pel fet de viure a gairebé dos mil quilòmetres a l´est de Mallorca, l´eixida i la posta de sol tenen un horari molt diferent a aquell que estava acostumat: el sol surt molt més prest, però també enfosqueix molt més aviat, fet del qual vaig ser conscient en arribar l´estiu, quan a les cinc de la matinada ja clarejava i a les sis ja hi havia llum absolut, però a les vuit del vespre ja fosquejava bastant.
Quan arriba l´hivern, predominen els dies tapats però no grisos, sinó blanquinosos, preludi de les setmanes de neu que taparan els cotxes i asfalt. Per a un que només veu la neu quatre o cinc dies seguits com a màxim, i no any rere any, el primer dia de la nevada somriu i envia fotos per WhatsApp a amics i família, però, a mesura que passen els dies i setmanes, comença a ser conscient del fet que la neu es converteix en plaques de gel i que caminar ràpid aquests dies és gairebé sinònim d´una o més llenegades i que s´han d´evitar sobretot les tapes de clavegueram si un no vol parar en terra. I també, amb el pas del temps, la neu blanca es va transformant en una massa grisa que embruta les sabates i els baixos de la roba i, quan arribes a casa, la neu aferrada a les sabates deixa un petit bassiot quan es fon. Ara bé, tenc ja ganes de veure com neva?
I tant que sí€
