En la mort d'un poeta

La poesia de Pomar no pot ser etiquetada fàcilment, essent un dels autors de més difícil classificació de la seva generació, juntament amb Miquel Bauçà. La seva obra constitueix un cúmul d´influències heterogènies que, sense renunciar les unes a les altres, desemboquen en un estil propi i marcadament autobiogràfic. Ubicat en els seus inicis en el realisme històric de la generació del 70, de caire més aviat narratiu, evolucionà amb el pas del temps cap a una poesia metafísica i ontològica, rica en metàfores i símbols. Malgrat aquesta evolució, Pomar sempre va mantenir les constants poètiques del realisme, l´existencialisme i, fins i tot, de la sàtira.

Jaume Pomar també és conegut per ser el principal estudiós de la vida i obra del més notable novel·lista mallorquí: Llorenç Villalonga. Sobre aquest personatge, de qui fou amic, va escriure un grapat de llibres i articles, destacant la seva important obra La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga (1995). Aquest llibre fou objecte de desqualificacions i, fins i tot, d´atacs personals per part de determinats sectors intransigents, que no obliden „ni, per suposat, perdonen„ que Villalonga, durant la Segona República i al començament de la Guerra Civil, va defensar postures anticatalanistes. Les crítiques que es feren de l´esmentada biografia, amb alguna notable excepció (Pere Rosselló Bover), foren desmesurades i injustes. Algun crític no ha tingut inconvenient, posteriorment, en avalar públicament obres d´altres autors farcides de greus errors, però que eren políticament correctes. Tampoc faltà l´extremista que l´acusà de ser un mercenari dels "botifarres" (tot per haver rebut un ajut econòmic de l´hereu de Villalonga). En la nostra modesta opinió, serà difícil que s´arribi a publicar una biografia del novel·lista de Mort de dama i de Bearn que superi, en la forma i en el contingut, la que va escriure Pomar.

Una característica de Jaume Pomar era que tenia un caràcter difícil, a vegades era mal d´entendre. Amb un tarannà irreverent i provocador, i una certa militància en el dandisme, Pomar fou víctima del mauditisme. La seva voluntat radical en la crítica intel·lectual, el portà a denunciar visceralment el caïnisme espanyol i mallorquí, a la manera de Salvador Espriu. Això li va ocasionar que molts dels seus amics, poc a poc, s´allunyaren d´ell. Com va dir: "estimar els amics tal com són i no voler canviar-los. Quan això es fa impossible, prescindir-ne sense odi ni amor, sense orgulls ni vanitats ferides. Amb indiferència? I per què no?, amb molta indiferència". No és aquí, ni el lloc ni el moment, de fer referència a l´etiologia de la seva peculiar personalitat; només volem apuntar que ell sempre es va sentir incomprès i marginat dins d´una societat que ell considerava que li havia tret la "bolla negra". La solitud i el pessimisme són una constant tant a la seva obra com a la seva vida real.

Jaume Pomar, que havia estudiat periodisme, era un home molt culte. Un poeta, que ara es mou dins els àmbits de la política parlamentària, solia dir que "en Jaume ho ha llegit tot". A més, era un bon coneixedor de la música, la pintura i el cinema. Políticament, era d´ideologia esquerrana, havia estat membre del PCE (1973-1975) i, molts d´anys després, va militar en el PSM. Amb els anys es va desenganyant de la política, en el seu dietari El temps que fuig (1997) escriu aquestes paraules de viva actualitat: "Aviat Xicago i Palermo becarà els padrinos in pectore perquè vinguin aquí, a reciclar-se entre nosaltres". Emperò, sempre es va mantenir fidel a la llengua catalana: "Perquè aquesta anys de vida, que comencen a esser llargs, m´han confirmat que només tinc dues pàtries: la llengua i la infància".

La seva darrera voluntat ha estat que no es fes públic el seu traspàs fins que no haguessin transcorregut quatre dies. Ni això ha estat possible.