'Monuments Men'

Costa de creure que els grans defensors del monument, els autoanomenats "Monuments Men", en molts casos especialistes patrimonials de tertúlia de cap de setmana o de comentaris digitals, tenguin en tan baixa estima els principis rectors i morals dels ciutadans, als que acusen sense proves, de ser poc més que organismes "unipartidistes" incapaços de racionalitzar, assimilar i retindre a la seva memòria, els principis democràtics que han de regir la vida en societat als països civilitzats. Vull creure que aquests homes i dones, no fan sinó exposar públicament els seus propis temors, les seves debilitats i mancances, intentant en un inútil esforç inocular i escampar el virus de la debilitat democràtica entre la ciutadania per sentir-se part del col·lectiu i no éssers marginals que sabedors del seu error, intenten a la desesperada voler fer creure a la resta, que tots tenim al nostre fusell aquella bala de fogueig amb la que somiaven els soldats destinats als piquets d'execució. Sinó, no entenc l'obsessió malaltissa d'aquests demòcrates per defensar un monument dedicat als assassins de demòcrates i democràcies.

Però la gran pregunta que ens hem de fer és: realment fent desaparèixer els monuments, fem desaparèixer la història? Correm realment el perill de repetir els errors del passat? O simplement tot aquesta dialèctica apocalíptica, és simplement això, paraules? La resposta és senzilla. No, no i si. Si el règim nacionalsocialista és el més estudiat i conegut de la història, com és que els carrers i places de germania no estan plenes de esteles glorioses dedicades al "gloriós" cuirassat Bismarck? Com han pogut els ciutadans alemanys sobreviure tants anys en democràcia, sense elevar als altars patrimonials un monòlit que preservés la història del nazisme?

Senzillament per que els codis genètics democràtics dels nostres veïnats europeus es fonamenten en valors més sòlids, però manco tangibles, per que es regeixen per valors morals i ètics que els inculquen des de petits a la família, l'escola i des de les administracions, que són en primera instància autèntics custodis de la democràcia, encarregats de fer pedagogia democràtica, de protegir i fer valer aquests principis com part essèncial de la societat, no pas els monolítics blocs de formigó enlairats cap als inferns de la immortalitat per dictadors genocides. Poden repetir els alemanys els "errors" (si entre cometes, per que el nazisme no fou un error, fou un sistema polític enlairat pel poble des de les tavernes de Munic fins a les cancelleries de Berlín) dels seus avantpassats?

Sí que podrien, però els seria molt més difícil arribar al poder per la solidesa del seu sistema de valors democràtics. Realment pensar que els monuments, franquistes, representen una part de la nostra història com a poble i que com a tals mereixen ser respectats, és un plantejament erroni, en extrem manipulador i pervers.

El franquisme, com a règim, fou un conglomerat d'interessos comuns, l'odi a la democràcia republicana i al sistema democràtic parlamentari, que en un moment donat convergiren en allò que coneixem com " Movimiento Salvador de España", dat i beneït per l'església catòlica, que estigué mancat de la força primigènia dels règims totalitaris europeus, com ara el soviètic, el nacionalsocialista i el mussolinià. Fou un totum revolotum que sota la direcció de Francisco Franco, el " timonel de la dulce sonrisa", perdurà per la imposició i administració de petites dosi de terror temporals en forma de repressió de la dissidència, els Julián Grimau o els Puig Antich de torn, execucions sumàries, conegudes sota l'eufemisme dels famosos " enterados" seguits del " garrote y prensa".

Fou un règim pragmàtic que no dubtà en entronitzar i immortalitzar via " decreto-ley" els símbols de la " nueva España", la salutació romana o les esteles als " gloriosos caídos por Dios y por España" però que no dubtà en sacrificar-los quan les conjuntures internacionals no els foren favorables, sobretot al final de la II Guerra Mundial quan els aliats feixistes d'Europa anaven prenent el camí de l'infern, després de l'ingesta d'una càpsula de cianur i un tret al cap. Com entendre sinó que el setembre de 1945 el mateix generalísimo Franco signés amb la ma ferma que el caracteritzava, el decret que extingia la salutació feixista obligatòria, rubricada per aquella mateixa ploma l'abril de 1937 o l'any 1953, quan el món havia entrat de ple en l'hivern de la guerra freda i havia de menester un sentinella a occident " haciendo guardia en los luceros" per donar la senyal d'alarma si de nou las " hordas rojas" assetjaven la puresa de les donzelles espanyoles, moment històric plasmat en els acords de cooperació amb motiu dels quals unes atònites comitives d'assessors militars de EE UU viatjaren a Mallorca per veure l'estat de les infraestructures del nou aliat i quedaven petrificats en veure el deplorable estat de les forces armades pàtries, que seguien fent la guerra als enemics de la pàtria amb les mateixes màquines que el 1936 bombardejaven infants a les escoles de Barcelona o Lleida.

O aquells monuments laudatoris a cabdills estrangers, com ara el dedicat a Mussolini dissenyat pel legionari Italià Heros Giusti i erigit a Son Banya, que convertia de cop en incòmodes les velles aliances del passat, problema que fou solucionat amb el pragmatisme que caracteritzà el règim de " su excelencia", amb un forat i una excavadora, fent que els monuments als amics compartissin espai i destí amb els enemics de la pàtria: una fossa sense nom i sense ubicació. Pragmatisme i humor negre per un règim que "morí" al llit, amb els seus monuments al carrer i les seves víctimes a la fossa. Mentrestant, en ple segle XXI, els " Monuments Men", segueixen dilapidant prestigi i originalitat en defensa de lo indefensable, esperant pot ser aquell retorn tant temps desitjat de " las banderas victoriosas" per aquella part de la societat afectada per aquell fenomen endèmic Espanyol conegut com "franquisme sociològic". I si, les "cometes" són quasi totes de i per Franco.