13 de octubre de 2016
13.10.2016
Tribuna

L'insult, la major violència

13.10.2016 | 02:45
L'insult, la major violència

La frase és de Miguel de Unamuno, el rector de la Universitat de Salamanca: la pitjor de les violències no és la de les armes, sinó la de les calúmnies.

L'ocasió en què la va dir i la va escriure fou la següent. Unamuno va fer el discurs d'obertura del curs acadèmic 1934-35 el dia 29 de setembre de 1934. Fou un discurs especial per l'ocasió: la jubilació d'Unamuno com a catedràtic, ja complits els 70 anys, però també pel seu contingut, de manera que ja de tot d'una fou titulat com "la darrera lliçó acadèmica". El discurs, que ja prèviament s'havia imprès, el Ministre d'Instrucció Pública disposà que es publicàs al Boletín Oficial del Ministeri i que el seu text es penjàs als taulells d'anuncis de tots els centres d'ensenyança d'Espanya. El discurs es feia ressò del moment que vivia el país i feia una crida a "la pau, a la pau en la guerra", tal com titulà la seva primera novel·la. Per aconseguir la pau recomanava l'ús de la paraula. Amb aquestes paraules acaba el text imprès: "Y mis últimas palabras de despedida, compañeros de escuela, maestros y estudiantes, estudiosos todos: Tened fe en la palabra, que es cosa vivida; sed hombres de palabra, hombres de Dios, Suprema Cosa y Palabra Suma, y que Él nos reconozca a todos como suyos en España. ¡Y a seguir estudiando, trabajando, haciéndonos y haciendo a España, su historia, su tradición, su porvenir, su aventura! y ¡a Dios!" (IX, 451).

Però al text imprès, a darrera hora, Unamuno hi afegí unes quartilles escrites a mà, que també va llegir acte seguit del discurs imprès. Aquest text afegit li vingué donat per un record de dos estudiants que foren assassinats el 2 d'abril de 1903, al començament de la seva labor com a catedràtic i rector: dos estudiants innocents víctimes dels aldarulls i els enfrontaments. Ell ha intentat donar la seva darrera lliçó acadèmica, i en aquest moment, també per la situació que viu el país, recorda aquests fets com "la major lliçó, que no vaig donar, sinó que vaig rebre". Aquesta lliçó que ell va rebre ara la vol tornar als estudiants. Aquestes foren les seves paraules: "Y ahora, estudiantes míos, tengo que deciros otra cosa. Sería congojoso que os ejercitarais en el abuso de las armas de fuego [...], pero más congojoso será que os dejéis ganar del ejercicio de otras armas peores. Me refiero a las de la calumnia, la injuria, la insidia y el insulto de que tanto empiezan a abusar vuestros mayores" (IX, 453).

Si la paraula ben emprada crea relació i comunitat, diàleg i consensos, "esa marea de insensateces -de injurias, de calumnias, de burlas impías, de sucios estallidos de resentimientos- no es sino el síntoma de una mortal gana de disolución" (IX, 453).

No deixa de ser una afirmació radical, extremista, perquè sembla que davant la mort, l'assassinat, hom es troba ja amb la major de les violències. El que passa és que aquesta violència provoca rebuig, precisament pel seu caràcter impactant i no fàcilment entra dins l'ànima. La violència de la paraula pot semblar sempre més matisable, interpretable, crea opinió i comunitat, crea condicions propícies o fins i tot justificadores i motivadores.

Gràcies a Déu a Espanya hem superat el temps del terrorisme amb morts molt sovint. Però continuam vivint un temps en el que hi ha un excés de difamació, d'assetjament i enderrocament de l'altre, d'anul·lació de l'honra, de desqualificacions viscerals; on fins i tot en els presumptes articles d'opinió a vegades hi ha més de passió que de raó, més d'injúria que de raonament, més de desqualificació que d'argumentació, més de desfeta de l'altre que construcció d'un discurs propi amb seny i lucidesa, amb informació i argumentació. La democràcia necessita de la paraula, de raons i arguments, altrament caiem en l'imperi de la força, que pot ser la força bruta, sigui física o econòmica, o la paraula entabanadora.

Unamuno era un convençut de la força de la paraula, perquè ella arrela en el propi interior, en el cap i en el cor, dóna criteris i motius per a l'acció, orienta i mou a obrar, crea sinèrgies i fa possible una acció cooperativa. I per això mateix veia que la paraula, deslligada de la seva funció pròpia, és l'arma més perillosa. La pitjor corrupció és la dels bons.

A rematar el pensament d'Unamuno se m'acuden dos pensaments. El primer és un poc dràstic: A un que dejectava les aportacions dels intel·lectuals de la Il·lustració, en concret de Rousseau, dient no són més que paraules, el lord anglès li respongué que les obres dels Il·lustrats se reeditaren enquadernades amb la pell dels que els havien menyspreat. L'altre pensament és menys cruent, però no menys radical sobre el poder de la paraula; és de Ramon Llull i es troba en el peu del monument de Ciutat al Beat, al passeig Sagrera, en el qual hi ha tres inscripcions, una en cada llengua que emprà el Mestre: llatí, català i àrab. La llatina, unint dos proverbis, diu: "justitia procurat pacem et injuria bellum. Humilia verba sunt nuntii pacis et superba belli", que dit en pla i català és: "la justícia du la pau i la injustícia la guerra. Les paraules humils són missatgeres de pau, les orgulloses de guerra".

*Catedràtic emèrit de Filosofia

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine