El nostre model de relacions laborals és injust i ineficient. Independentment de qui governa, el que és cert és que des de fa dècades Espanya està entre els països amb major precarietat d'Europa: nou de cada deu nous contractes són temporals.

Les recents sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) qüestionen amb claredat i duresa el nostre model laboral, la qual cosa suposa que el legislador hagi de fer les adaptacions necessàries per tal que l'actual marc normatiu regulador de la contractació encaixi dins el dret comunitari europeu.

L'estirada d'orelles del Tribunal de Justícia de la Unió Europea apunta que la legislació espanyola propicia que sistema de relacions laborals basat en un abús de les contractacions temporals no només per part del sector privat sinó també de la pròpia Administració. Efectivament, no quedarà d'altra que la llei espanyola inclogui més elements dissuasoris per tal d'evitar aquesta temporalitat.

I és que, encara que no ho sembli, l'ocupació temporal ha de tenir causa suficient i no ser la norma general i així ens ho ha fet saber la Justícia europea, per a la qual la legislació espanyola no inclou suficients elements que controlin aquest tipus de contractació.

La dualitat del nostre sistema fa que el que la jurisprudència dels jutjats socials reconeix per al personal laboral quan es produeix un encadenament de contractes temporals (adquisició de la categoria d'indefinit mantenint la seva plaça fins que es convoqui una oferta pública d'ocupació per cobrir-la) no sigui interpretat de la mateixa forma quan de forma interina es cobreixen vacants estructurals de funcionari de carrera i s'hagin anat encadenant nomenaments successius.

Queda per determinar l'abast d'aquestes sentències pels tribunals contenciosos espanyols, però el que és cert és que la Justícia europea apunta que no pot existir discriminació entre els interins del personal laboral i els que cobreixen vacants de funcionaris.

És a dir, que les persones que de forma interina cobreixin una vacant de funcionari de carrera i hagin encadenat nomenaments successius haurien de deixar de ser discriminats respecte als treballadors laborals que acaben sent considerats treballadors indefinits no fixos en idèntiques circumstàncies.

Més dubtós és que sigui traslladable als funcionaris interins el mateix que estableix el TSJUE quan afirma que la normativa nacional s'oposa al dret humanitari perquè denega qualsevol indemnització per finalització de contracte al treballador amb contracte d'interinitat mentre que permet la concessió de la mateixa als treballadors fixos comparables.

No pareix que, en aquest cas, es produeixi una situació discriminatòria entre el funcionari de carrera i el funcionari interí quant a una possible indemnització a la finalització dels seus nomenaments, atès que cap de les dues rep indemnització.

Només el temps dirà si aquestes sentències suposen un canvi normatiu substancial en el sistema per cobrir vacants per part de les Administracions Públiques davant el més que probable increment de litigiositat del personal funcionari i laboral. Tal vegada així deixem de ser líders en temporalitat i precarietat a Europa. Benvinguda sigui, doncs, l'estirada d'orelles de la Justícia europea si això ha de comportar una major estabilitat laboral.