Ningú no dubta que ens trobam davant una crisi econòmica i financera profunda i global i que cal aplicar mesures d´austeritat i de retallades, i quasi ningú no dubta de la necessitat de polítiques de creixement... Però a l´hora de diagnosticar aquesta crisi, de conceptualitzar el que entenem per polítiques d´austeritat i de creixement, d´aplicar determinades mesures de retallades, o de comunicar per què s´apliquen determinades polítiques..., comencen a aflorar les diferències, les divergències. Efectivament, tot i el pensament únic que alguns volen aplicar, no hi ha una única manera de diagnosticar aquesta crisi, d´explicar-la, d´abordar-la, malgrat que hi hagi qui tingui la temptació de plantejar que no hi ha alternatives a les seves propostes.
En aquest context, resulta significativa la forma com es plantegen les retallades en les diverses polítiques econòmiques, administratives i socials: així, resulten molt paradigmàtiques les diferències entre el tractament de les retallades en educació i en els altres sectors polítics i socials. Des d´aquesta perspectiva, cal fer-se una sèrie de preguntes: fa una desqualificació de les forces armades el ministre de Defensa a l´hora d´abordar les retallades en aquest sector?; ha parlat malament del personal sanitari, o fins i tot de la sanitat espanyola, la ministra de Sanitat?; ha parlat malament de la justícia, dels jutges o dels fiscals, el ministre de Justícia?, un ministre de Justícia que fins i tot ha declarat que el president del Consell del Poder Judicial ha quedat reforçat després de l´afer dels seus "viatges privats"... I així podríem seguir, independentment de la política existent de canviar, de forma sistemàtica i aprofitant la crisi econòmica, el model de benestar social.
Però, en el cas de l´educació, la desqualificació del professorat i de l´escola pública ha estat, en el moment d´explicar i de justificar les diverses mesures a aplicar, la característica més significativa sobre la qual s´ha desenvolupat no només la comunicació, sinó les accions desenvolupades. Efectivament, des de la presidenta de la Comunitat de Madrid fins a arribar al ministre d´Educació —l´inefable José Ignacio Wert—, la crítica a la universitat, als equips rectorals, al professorat de primària i secundària, ha estat una constant. Una estratègia, per tant, diferent de la que s´ha aplicat als altres sectors en qüestió i que és una expressió que posa de manifest, per una part, que els Govern espanyol i el de les Illes Balears consideren que alguns d´aquests sectors són afins ideològicament, i, per altra part, que l´educació és un sector no afí ideològicament i, per tant, un sector a combatre políticament.
En aquest context resulta un exemple de cinisme polític que el ministre Wert plantegi les mesures que s´estan aplicant —sense diàleg, ni negociació ni consens amb la comunitat educativa— de suprimir el suport a l´escolarització de 0 a 3 anys, d´apujar les ràtios escolars, d´incrementar les hores lectives del professorat, d´augmentar les taxes universitàries, d´abaixar la quantia de les beques, etc., des d´un enfocament fonamentalment econòmic: unes mesures, per tant, economicistes i financeres que tindrien, segons el ministre, un efecte neutre des de la perspectiva tant de la qualitat com de l´equitat educativa. A més, i segons paraules del mateix ministre, les reformes de fons del sistema educatiu vindrien una vegada que s´hagi aconseguit l´equilibri pressupostari i la disminució del dèficit i del deute, com si les retallades anunciades i realitzades no tinguessin, també, un rerefons ideològic profund.
Tanmateix, unes reformes que ja s´anuncien o bé ja han començat. Així, el ministeri d´Educació proposa canvis de continguts concrets de l´assignatura d´Educació per a la Ciutadania o anuncia la reducció de la durada de l´ESO, i a les Illes Balears la conselleria d´Educació encén una polèmica innecessària sobre el català a través d´una mesura que no només no aporta cap millora per incrementar les competències lingüístiques, sinó que ignora que el projecte lingüístic de centre és l´instrument adequat perquè els pares sàpiguen què és el que elegeixen, un projecte lingüístic de centre —i els centres a les Illes Balears es caracteritzen per la seva pluralitat— que ha de possibilitar l´elecció real de llengua, la no segregació, l´adquisició de competències lingüístiques en català i en castellà, i en una tercera llengua...
Així doncs, per què en diuen retallades econòmiques, quan és l´inici d´una reforma educativa que tindrà importants conseqüències negatives per a la millora del rendiment educatiu, la consecució de l´èxit educatiu, l´equitat educativa i l´escola pública? Tant en la forma com en el fons, les mesures impulsades pel ministeri d´Educació i per la conselleria d´Educació no només no van a la rel dels problemes educatius, sinó que estan tenyides d´un plantejament ideològic profund, i de menyspreu a tot el que significa l´educació com a servei públic i al diàleg amb la comunitat educativa.
La política educativa necessita recursos econòmics i humans, idees clares, propostes concretes i senzilles; necessita acords a curt i a llarg termini. Però necessita, fonamentalment, la complicitat de tota la comunitat educativa. Les reformes educatives no es fan, únicament, a través de lleis; les reformes educatives reals es fan en cada centre, en cada aula, les fa cada professor, cada alumne... Tal com dèiem al principi, la crisi és real, és profunda, és dura... Però en la manera com s´aborda la reforma de l´educació es constata un error estratègic que no només serà negatiu en el curt termini, sinó que implicarà que l´aposta per una societat cohesionada i del coneixement a Espanya sofrirà un retrocés de significatives conseqüències.
