A rel d´unes opinions aparegudes a la premsa sobre el debat Quo vadis Benedictus

No tenc per costum respondre a les opinions que s´expressen públicament, ni a favor ni en contra de l´Església. Manco encara si m´afecten personalment. Tampoc és el meu estil polemitzar, rebatre, etc. Més aviat respect la llibertat que tota persona té d´expressar-se i estic convençut que la discrepància és enriquidora.

Ho faig en aquesta ocasió per fer notar alguns extrems que, pel fet de ser elementals, a voltes oblidam. També per aprofitar l´avinentesa i animar a qui ho cregui oportú a debatre sobre el moment en què ens trobam com Església i apuntar passes possibles i urgents a donar.

També, finalment, per censurar postures inquisitorials inadmissibles en els moments actuals. Les opinions contràries a la meva intervenció al Club Diario de Mallorca aparegudes fa uns dies provenen de persones que no varen assistir al debat.

La més elemental prudència demana, abans d´emetre judicis, assabentar-se d´allò sobre el que es vol opinar. (El meu telèfon és quasi públic, el coneix moltíssima gent i el tenc sempre accessible).

És un axioma acceptat per tothom que no es poden treure conclusions de paraules o frases tretes del seu context.

Si haguessin assistit al debat haurien comprovat que en cap moment no em vaig presentar ni com a expert, ni com a teòleg. Que em vaig referir sempre a la persona i a la figura del Papa amb tot el respecte que es mereix. Més encara, que vaig destacar la immensa dificultat que ha de tenir a l´hora d´exercir el servei a la unitat, respectant a la vegada la particularitat, la localitat, la col·legialitat en l´Església.

No es tracta ara de repetir la intervenció.

Certament vaig manifestar la meva opinió sobre el model actual de l´Església, del papat, de la pastoral, etc. Aquest model concret, jo no crec que sigui ni el millor ni el més evangèlic (a voltes l´evangeli resta molt cobert de tantes adherències històriques no sempre positives) i que això sovint suposa més un inconvenient que un avantatge. Crec que va ser el Papa Joan Pau II qui va reconèixer en algun moment que el papat era un dels principals problemes a resoldre per avançar en l´ecumenisme.

No tenc cap dubte que, de la mateixa manera que l´estil del papat de l´edat mitjana ha donat pas un altre model, aquest també anirà donant pas a un altre model distint.

Em pareix evident que no es pot absolutitzar cap model concret. També trob evident que en molt aspectes, a l´Església ens trobam fora del temps (anacronisme) perquè no hem trobat la postura adient davant els canvis dels temps. No admet cap discussió que ni el llenguatge ni l´estètica, tampoc a vegades l´ètica, ni les nostres prioritats, etc. connecten amb les del homes i dones del moment.

Aquest debat n´és un signe ben eloqüent: ¿qualcú creu que la nostra gent del carrer, la que pateix i gaudeix les circumstàncies del moment present passa gens de pena pel papa? No es més ver que en molts de casos els agradaria veure, ja no el papa, sinó els creients, els capellans, etc. més implicats en la problemàtica social, econòmica, laboral, política que els afecta?

També, sense que soni a retret, ¿no creis que una certa estètica vaticana allunya més que no acosta?

Crec que això no ens ha d´escandalitzar, més aviat ens hauria d´estimular a intentar respondre als temps actuals amb més agilitat i compromís.

Dit això, sí que lament que alguns, justament provinents de la dreta més conservadora i altres amb mentalitat rigorista, es constitueixin en defensors del papa i de l´ortodòxia. Més encara; no sols lament, sinó que m´escandalitza que un germà prevere s´atreveixi a afirmar que justament aquesta Església actual, el model històric que avui tenim, sigui el volgut per Jesús. No en parlem ja del fet que demani dimissions o cessaments. Mentalitats i pràctiques inquisitorials sobren en la nostra Església. Si els nostres fidels haguessin d´aprovar les nostres homilies i el nostre estil de vida, alguns de nosaltres estaríem a l´atur.

Per acabar m´atrevesc a suggerir que no esperem que clubs o altres fòrums convoquin debats o taules rodones. Que siguem nosaltres, fidels de les parròquies, grups de capellans, grups de laics, associacions, etc. els qui els convoquem per escoltar allò que pensa la gent i puguem també nosaltres expressar-nos amb llibertat.

El Papa te un bon quefer amb la tasca que li va caure a sobre, i cada un de nosaltres els cristians d´avui també per endevinar cap on bufa el vent de l´esperit que és qui realment mena la barca de l´Església. La nostra responsabilitat està en estendre la vela per poder aplegar el vent i no deixar la tasca del maneig de la barca només al patró. La barca és de tots i dins ella hi navegam tots.

* Capellà de la presó i rector de Mare de Déu

de Montserrat