Més enllà del que es veu a la pantalla, més enllà del que se sent a través dels diàlegs i dels efectes de so, més enllà del discurs interior del film que transmeten guionistes i directors, més enllà dels matisos interpretatius i de les reflexions que hi aporta l'espectador, més enllà de tot això i més, hi trobam la banda sonora de les pel·lícules.
Tenia 11 anys quan em vaig topar per primera vegada amb ella, la banda sonora. Es tractava d'un elapé amb la "música de la banda sonora original de la película Tiburón, compuesta y dirigida por John Williams". Era Nadal de 1975 i jo corria per dins una botiga de la plaça del Rosari de Palma tafanejant entre caixes de discs a la recerca desesperada d'un altre disc, d'un compositor que aleshores sonava molt i que nomia Juan Carlos Calderón.
Va ser un amor a primera vista (just veure la seva impactant imatge de portada) i a primera oïda (només sentir els primers compassos dels tema central). Acabava de veure la pel·lícula al Cine Bosque de Barcelona durant unes vacances familiars a la casa dels meus oncles. Ni tan sols recordava la música, però va ser posar el disc al plat i començar a reviure la mort de Chrissie, les passejades i nedades innocents (inconscients del perill que els assetja) dels turistes per les aigües d'Amity Island, i les aventures de Brody, Quint i Hooper, els tres llops de mar a la caça del tauró.
Amb el pas del temps i la perspectiva que t'atorga, he arribat a entendre que vaig arribar a la música de cine per mor del meu pare i del guster que passava escoltant música clàssica, i que em va encomanar fins que jo vaig trobar a la música de cine el meu espai musical i cultural.
Amb el pas del temps, aquella afició que semblava gairebé clandestina, perquè no coneixia ningú més com jo, va fer un salt qualitatiu a través de publicacions com Dirigido por... i les crítiques de Joan Padrol, les compres a Discos Vinilo (una botiga de Madrid especialitzada en música de cine i musicals de cine i teatre). Gairebé al mateix temps vaig fer coneixença amb Joan Arbona el 1983 i junts férem les passes que sis anys després ens durien a constituir l'Associació Balear d'Amics de les Bandes Sonores, la primera d'aquestes característiques en el seu moment a l'Estat espanyol.
Va ser a partir d'ABABS que els seus primers integrants ens adonàrem de la necessitat de posar en valor la música cinematogràfica, d'explicar la seva transcendència social i cultural, d'investigar sobre la seva relació estreta i interessant amb la música culta. La banda sonora de les pel·lícules és la nova música culta per a unes generacions d'espectadors que s'eduquen a l'empara de les sales de cine, convertides al mateix temps en grans auditoris per a les obres musicals de compositors d'arreu del món.
Tothom que integra ABABS té clar que la música de cine, la banda sonora de les pel·lícules, és un art dins un altre art, que ha esdevingut, a més, un fenomen cultural propi del segle XX. I això és el que defensam des de fa trenta anys. En aquest camí ens han ajudat moltes persones i institucions. Només com a exemple vull assenyalar els concerts que des de 1995 programam any rere any amb la Banda Municipal de Música de Palma, gràcies a la mà que ens donà qui aleshores n'era el subdirector, Ramon Juan Garrigós. Va ser quan ABABS va fer el camí de l'adolescència a la maduresa i va consolidar el seu projecte, basat en el col·leccionisme, l'estudi i la difusió de la banda sonora de les pel·lícules. La cultura musical del cinema a l'abast de tothom.
