Seria pertinent, quan tot just comença el nou any, omplir l´espai de què dispòs en aquestes pàgines de bons desitjos i manifestar les aspiracions que se´m concentren, malgrat les fredors, en un racó ocult del cor. Fa fred i les gelades endureixen la terra. És un fred que glaça les il·lusions i extermina els somnis. I he de dir que hi va haver un temps en què els somnis foren el meu cabal més valuós. Les il·lusions, una fortuna. I a vegades tinc la impressió que em resten dins les mans, us ho assegur, els residus d´un somni tot just acabat de somiar. No són més que residus. Un comentarista de l´actualitat em demana que faci amb poques paraules un resum de l´any que tot just acaba de finalitzar. Li he dit que no sé si en sóc capaç, amb poques paraules. Hi he vist molt de patiment, d´injustícia, de cinisme hipòcrita, de fracàs. N´estic cansat. El món en què vivim no genera il·lusions, no produeix utopies. La hipocresia i la corrupció ocupen el lloc de les utopies i els somnis. Als cims de les muntanyes, aquesta setmana s´ha posat la primera neu del hivern. Els periòdics ens n´han ofert les fotografies i ens presenten la presència de la neu com una notícia que ens podria procurar una certa calma. Però el fred és dur i es filtra dins els ossos. Es podria parlar de la violència del fred.
No seria oportú que escrivís una carta als Reis d´Orient, ara que arriba la seva festa. Si els escrivís, tanmateix, els hauria de parlar del fred. Seguien una estrella. Era un estrella amb cua que els guiava mentre feien el camí de Betlem. Es va perdre. Quan era un nin que assistia a la representació dels Reis d´Orient, al teatre del poble, m´agradava aquell instant en què es troben perduts, sense l´estrella. Era de cartró pintat i brillava. Trescava pel cel penjada en un filferro, alhora que una corda l´estirava amb lentitud. De sobte desapareixia entre bastidors. Els Reis la cercaven, desolats. Què podria demanar-los a la meva carta? Que no portin res. Si de cas, els passaria un paper amb la llista de les coses que vull que s´enduguin. La llista seria llarga, quasi inacabable.
He viscut un temps que ha reivindicat el poder de la imaginació, la facultat de viure la il·lusió de les realitats que no existeixen, però encara que no existeixin no són menys perilloses que les altres. Això m´ha permès evitar certes presències fosques. Imagin, per exemple, que el president Rajoy, que el ministre Montoro, que el ministre Wert i la senyora Soraya no existeixen, que no són enlloc, que, si alguna vegada han existit, s´esvaniren per sempre. Estic convençut que no existeixen. La imaginació els treu fora de la realitat fins que s´evaporen en el no res. No hi són, però no els he oblidat. No és fàcil oblidar-se de segons quina gent, encara que sàpigues que no existeix.
Vaig tenir un professor d´història que m´assegurava que Napoleó no havia existit mai. I, encara que no havia existit, no l´havia pogut oblidar. M´ho deia en secret, d´amagat dels altres estudiants, com si vingués a confiar-me un misteri, a revelar-me un enigma. Però els llibres d´història -li deia-, ens relaten la seva vida i ens en fan la crònica. Existeixen centenars de biografies que conten els seus orígens, els seus èxits militars, el gruix de les seves lleis... El professor replicava a les meves al·legacions: No els creguis, els llibres d´història. No és una ciència exacta. També hauràs vist alguna estàtua de Napoleó. Són la representació d´un mite. No ha existit mai. Els personatges mítics -no sé si ho arribarà a esser el senyor Rajoy-, són, a vegades, capaços de fer trontollar el món, però incapaços de commoure i sacsejar un llit. I, en ocasions, ni una cosa ni l´altra.
Finalment, he demanat als Reis que em permetin jugar amb la realitat. És per a l´única cosa que serveix.
