Un calfred m´ha recorregut el cos de cap a peus. Anava en el cotxe tranquil·lament per la carretera, la ràdio posada, mentre emetien alguns fragments del discurs d´inici del debat sobre l´estat de la Comunitat que, en aquella hora, pronunciava el President en presència dels nostres parlamentaris. Sabeu que un calfred és un estremiment caracteritzat per una intermitència de calor i fred. El cotxe marcava trenta un graus. Vull dir que fred, no en feia. Era un migdia calorós d´octubre, festivitat de Santa Úrsula i les onze mil Verges. Navegaren pel Rin, caminaren errants, les Verges, per un bosc tenebrós. Feien el camí de retorn a Bretanya, la seva pàtria. Un tropell de soldats es llançà damunt elles com a llops i les assassinaren.
Diuen que les assassinaren perquè eren cristianes, no perquè estassin bones. O, qui sap, per les dues coses: eren cristianes i estaven bones. Escoltava els fragments del discurs que la ràdio oferia. Inesperadament, he tingut una espècie de tremolor transitòria, en sentir que emplaçava els grups de l´oposició a dir quin és el seu model educatiu i, a partir d´aquí, treballar per un pacte que condueixi al millorament de l´educació. Amb el calfred, m´ha pujat una calrada de vergonya.
He pensat -a vegades el pensament se´n va molt lluny-, què vol, aquest home? I amb quin cinisme proposa un pacte després que ha massacrat de manera despietada els agents que configuren el teixit social de l´educació: mestres, pares, professors, patronals, directors, sindicats, inspectors, col·lectius d´ensenyants... Diu que, si es pogués fer el pacte que proposa, milloraria la qualitat de l´educació. Quina fantasia! És cert que cal millorar la formació de les persones, que és necessari modernitzar l´ensenyament de dalt a baix. I és evident que cal saber anglès i tots els idiomes que siguem capaços d´aprendre. Però no hem d´imposar l´anglès amb la intenció secreta de fotre la llengua del país, la nostra. Quin estrany auto-odi, aquest!
He de dir que crec en un pacte per un sistema educatiu estable. Si això fos possible, segurament resoldríem la inseguretat que plana sobre les estructures que configuren l´ordenació educativa. I és probable que es reduís el fracàs escolar, que acabàssim d´una vegada amb l´abandonament prematur dels estudis. Fa molts d´anys, vaig fer de mestre en una escola unitària en un poble del terme de Muntanya i les mares, cada matí, acudien a l´escola a demanar-me que deixàs que els seus fills no vinguessin a classe, que no els posàs falta, que no comunicàs les faltes d´assistència a la junta municipal d´ensenyament, perquè els era més rendible que els fills acudissin als oliverars a collir l´oliva, i es fessin un jornal, i aportassin aquests diners al sosteniment de la família.
Un pacte per l´educació: per convertir els pobles i ciutats en espais educatius, per elaborar un projecte cultural participatiu, per implicar en el pacte tots els agents compromesos en l´educació, per convertir-la, l´educació, en un servei públic, per integrar les famílies i tota la societat en la gestió dels centres, per adequar els projectes als canvis socials i tecnològics... És indubtable que el nivell cultural d´un país és fonamental per a la seva qualitat de vida. Qui en dubta?
Finalment ha dit: "Si per a vostès l´educació és més que una simple qüestió lingüística..., treballem junts". No sap, justament, que l´educació és, sobretot, una qüestió lingüística. Però no és una qüestió simple. Entendre les paraules i esser capaços d´expressar el pensament amb paraules és el gran objectiu, poques vegades aconseguit, de l´educació. Saber què volen dir les paraules: amor, justícia, compromís, pobresa... Saber què vol dir la paraula lladre. Saber què vol dir la paraula tristesa, la paraula conviure, la paraula fam, la paraula misèria... És tant, l´educació, una qüestió lingüística que, després de tota la vida de treballar amb la llengua, encara no sé entendre una expressió com "el nostre ADN democràtic", que he sentit per la ràdio, així, com qui no diu res. No sé què vol dir, però em produeix tremolors transitòries.
