En una vella cançó d´Edith Piaf -us enrecordau d´Hymne a l´amour?-, es diu que el cel blau que s´estén sobre nosaltres es pot esfondrar. L´amant pateix perquè sospita que els beneficis i els favors que ha obtingut de l´amor poden desaparèixer inesperadament. Perquè res no és segur, res no és per sempre. Tampoc no ho és l´amor. No ens podem fiar d´aquell que ens diu que ens estimarà sempre. Què vol dir, sempre? Sabem que és un adverbi de temps, que els adverbis expliciten i sovint limiten l´acció del verb. És molt de temps? És cert que és tot el temps? "No hi ha càstig suficient per a aquell que estima", diu un personatge d´ El ojo del diablo d´Ingmar Bergman. Imaginem-nos com hauria d´esser el càstig per a aquell que estima per sempre. Però el cel blau es pot esfondrar. I és segur que el cel ha estat alguna vegada blau? Potser els enamorats el veuen blau.
He recordat la cançó d´Edith Piaf cada vegada que he sentit els planys de la gent que es queixa al carrer, a la ràdio, a la televisió, a les tertúlies del cafè, a la plaça. La queixa forma part de la cultura del nostre temps: s´empobreix la vida, davallen els nivells de qualitat, hi ha més pobres, es destrueixen les conquestes de l´estat del benestar, escassegen els recursos, la sanitat i l´educació se´n ressenten i sovint la bona qualitat del servei és deu a la dedicació excepcional de professors i metges, més que a l´estímul que reben de l´administració. La creació cultural, totalment pel trespol, ofegada. Què s´ha fet del teatre, de la seva funció alliberadora, què s´ha fet de la música? Ploren els músics, ploren els actors, ploren els artistes plàstics, la literatura també plora. Quan es perd l´esperança en la política, perquè triomfa la incompetència o s´imposa la mala llet, tot allò que l´art voldria subvertir, és quan és més necessària la creació artística. Aquella que és capaç de posar de manifest que és possible una altra realitat, el somni d´un món més humà, d´un futur diferent. I, sobretot, capaç d´evidenciar la urgència d´un altre present. D´un present que pugui nodrir la vida d´entusiasme, de llibertat, de poesia. Capaç de desmitificar les quimeres del temps que ens ha tocat, tan baix de sostre. L´art, encara avui, conté la nostàlgia de la revolució.
Però el nostre cel encara no era blau i tanmateix l´esbuquen. Les conquestes que havíem obtingut eren petites i pensàrem que serien per sempre. I ens afiguràrem que, si no abandonàvem la lluita, encara que fos a poc a poc, podríem fer-les créixer. Ara hem vist que les il·lusions polítiques, socials i estètiques que ens havíem fet sovint han naufragat en una mediocritat vanitosa, insuportable. Una olor que puja i és massa fètida per respirar-la. Què en quedarà de les il·lusions perdudes i dels somnis que hem tingut, d´aquí a cinquanta anys? L´actualitat no comanda sobre els nostres comportaments. Hi comanda el més remot ancestre. No en sabem res d´aquell predador omnívor de les sabanes, el nostre pare antic, però continuam comportant-nos com ell. És d´això que se´n diu neoliberalisme? Som econòmicament paleolítics. No és difícil de veure. Ho som també en l´amor. L´home de les cavernes és el nostre ancestre immediat. Tot quant diem deriva del crit, el nostre primer llenguatge. Torna a estar de moda el pèl arcaic: els cabells llargs, la barba, la pitrera peluda. Torna a estar de moda la virilitat descomplexada, els mascles peluts. Se n´ha dit retrosexuals. També està de moda la desvergonya sense complexos, la mentida com una segona naturalesa.
Potser, tardarà molt de temps a esser blau el cel d´Edith Piaf.
