Tinc a les mans la fotocòpia d´una fitxa que Mossèn Antoni M. Alcover elaborà mentre preparava els materials per al Diccionari, actualment al fons Alcover-Moll de l´Arxiu del Regne de Mallorca. Paga la pena detenir-se en la multiplicitat de detalls que recull, en l´enorme quantitat de coneixements que hi aplica. És dedicada a la paraula gorà i, entre parèntesi, explicita que es tracta de l´ase de llavor. En l´entrada corresponent del diccionari s´hi diu que és destinat a cobrir les someres i egües. Però a la fitxa hi ha el dibuix d´un ase d´una perfecció notable -sabem que Alcover era bon dibuixant- del qual se serveix per a recollir-hi fins a quaranta quatre paraules amb què són designades les parts de l´animal: boca, aranells, sobrenàs, llagrimer, arrel de l´orella, espinada, os de la cua, espatlló, pala del coll, pitrera...

M´emociona veure les paraules manuscrites d´Alcover. I pens que fou un ecologista del llenguatge, perquè l´estudiava en el propi entorn i hi cercava les paraules que han servit i serveixen per nomenar cada indret, cada emoció, cada pam de país. Em commou el dibuix perquè em fa pensar en una pintura coneguda de Joan Miró: Hort amb ase, de 1918, actualment al Museu d´Art Modern d´Estocolm. Tot hi és ordenat al quadre de Miró: els solcs de terra, els núvols, els arbres, les verdures, les canyes que s´alcen entrecreuades i que recorden les estrelles freqüents en les pintures posteriors. Tot hi és ordenat. Els canons fumegen als camps de batalla. Encara se senten els últims dispars dels fusells. Europa tremola entre runes. Miró cerca refugi a la masia familiar de Montroig i pinta les seguretats de la terra, les petites certeses.

Conta Ramon Llull al Llibre de Meravelles que Fèlix, el jove que cerca conèixer les meravelles del món mentre tresca pels boscos i ciutats amb la intenció de fer preguntes sobre les coses que no entén, acut a visitar un ermità. Aquest l´acull i es disposa a respondre. Llavors el jove li planteja un seguit de qüestions. Li diu, per exemple: Per quina raó hi ha homes que envelleixen més aviat que els altres? I l´ermità li respon amb una breu contança: Hi havia un home -diu- que tenia dos ases. A l´esquena d´un d´aquests ases hi carregava una gran somada i, a l´esquena de l´altre, n´hi carregava poca. Envellí primer aquell ase que havia portat el feix més gran durant molts d´anys. Mentre es mantingué jove l´ase que havia portat el feix lleuger i poc.

L´ermità és explícit. Llull, emperò, segueix recontant que, mentre l´ermità i el jove parlaven, vet ací que passà un ase vell i magre, el qual tenia escorxat el dors -diríem que tenia l´espinada cansada-, pel feix tan feixuc que estava acostumat a portar. Llull canta la glòria d´aquell ase vell, perquè totes les setmanes duia menjar a l´ermità i ho feia per amor. Vol dir que fer les coses sense esperar res a canvi, només pel plaer de veure que un altre se´n podrà servir, ennobleix la vellesa i dignifica la magror.

Però l´ase que dibuixa mossèn Alcover és un ase jove, agosarat i ple de vida. No debades l´han deixat per llavor. És el gorà. El més fort, les orelles llargues, però tombades als costats com les ovelles i els ulls que miren sempre endavant. Diuen que l´ase procedeix d´Àfrica, de la vall del Nil, de les terres dels nubis. Diuen també que el seu bram no arriba al cel, però que pot estendre´s fins a quinze quilòmetres. El meu amic, l´ase ronyós i savi, admira profundament mossèn Alcover i la seva obra i diu que, com ell, també està enamorat de les paraules, que qualsevol dia es posarà a bramar la glòria del seu nom perquè se senti més enllà dels sementers i els rostolls que rodegen el campus universitari. Sap que el seu bram no arribarà mai a les altures del poder, però que, si al menys abriga quinze quilòmetres...