Amb el meu amic, l´ase ronyós i savi, hem assistit a les Converses Literàries de Formentor, enguany dirigides a parlar dels grans personatges de la Literatura. Des de Emma Bovary a Hamlet, a Ulisses, a Anna Karenina, a Helena de Troia, a Èdip... Hi hem arribat de bon matí. I, de passada, ens hem aturat al mirador d´es Colomer, des d´on pot veure´s bellament el mar blau, l´escuma de les ones, l´ombra de les roques sobre l´aigua. Hi hem acudit amb un cert entusiasme, perquè ens agrada sentir parlar de Literatura i parlar-ne. Hi he coordinat una taula rodona sobre una espècie de personatges que es caracteritzen per la seva astúcia. Sovint descarats, insolents i desvergonyits. El meu amic diu, però no s´atreveix a afirmar-ho de manera rotunda: "Potser l´astúcia és una qualitat moral". Són éssers -bergants, bufons i rufians- repugnants i odiosos, si ens els trobam a la realitat. En la ficció solen ser fascinants, seductors.

Amb mi, hi havia a la taula -el meu amic s´ha assegut entre el públic de forma dissimulada i sense dir res-, els escriptors Pau Faner, Olga Merino i Fernando Savater. Ens hem aplicat al tema tant com hem pogut i una de les qüestions que ha sorgit ha estat si pot dir-se que hi ha un clima propici a l´aparició de bandarres, bergants i gent de mal viure. Però en realitat el que volíem clarificar era si els països del sud d´Europa són més donats a la berganteria, a la desvergonya i a la vida rufianesca. El rufià és aquell home menyspreable -diuen els diccionaris- que viu de fer enganys i estafes. La qüestió era si només existeixen als països càlids o si n´hi ha arreu del món. Olga Merino, que ha viscut a Rússia, ens va treure de dubtes. N´hi ha per tot arreu -ens va dir-, decidida. I ens asseguràrem que no és una qüestió climàtica. També hi ha gent pocavergonya a Moscou -vingué a afirmar-. Malgrat la neu? -vaig preguntar-li. Sí -va respondre-, malgrat la neu.

El meu amic m´ha enviat un paper escrit per una de les al·lotes que es dedicaven a distribuir els micròfons a l´hora del col·loqui. El m´ha entregat quasi de forma secreta. El paper deia: "En l´ADN dels ases no hi ha inscrita la desvergonya, ni la berganteria, ni la poquedat. Mai no trobaràs un ase que sigui un canalla. D´homes canalles, en trobaràs. Aquestes són qualitats de la naturalesa humana". Però, encara que ho ha dit un savi, no sé si en puc estar segur. La condició de rufià es troba escrita en la genètica humana o l´hem après en la cultura? No sabria dir-ho. Si l´hem après, vol dir que ha esdevingut en un procés educatiu. Però si els animals no son perversos, ni rufians, ni canalles, cobren força les idees d´aquells que defensen que més ens hauria convingut quedar-nos estancats en l´estadi intel·lectual dels ximpanzés o dels ases. Hauríem evitat guerres, tortures, enfrontaments, l´extermini programat, el genocidi.

També hi hem parlat dels bufons. Solen ser graciosos, encara que els bufons que pintava Velázquez eren trists i observaven espantats el món en què vivien. La seva funció era alegrar els poderosos i fer-los riure. És difícil oblidar la mirada de Mari Bárbola, la nana que acompanya a la infanta Margarita d´Àustria a Las Meninas. Es dedicaven a fer riure el poder. Més o menys com nosaltres, -diu el meu amic.