No sé si ho he vist bé. Vull dir que no estic segur d´haver vist el que he vist. Conduïa el cotxe pels carrers de Palma i, de sobte, un autobús públic ha girat davant meu cap a l´esquerra. Mentre, un gran anunci publicitari ha ocupat per un instant el meu camp de visió. S´hi proclamen els valors morals del futbol alhora que se suggereix que els jugadors –els déus de l´estadi- esdevinguin els models socials del nostre temps, el mirall on han de mirar-se els joves. La vida exemplar i seductora dels esportistes triomfadors, forts, rics... L´anunci, després del primer impacte, m´ha desvetllat un antic record: una història que em succeí fa molts d´anys, quan exercia de director en una escola situada al cor d´un suburbi de Ciutat.
El cas és que teníem un alumne –més d´un, en teníem- al qual no agradava l´estudi. El mestre se´n queixava i insistia a fi que l´al.lot modificàs la seva actitud i decidís aplicar-se al treball escolar. Però era debades. M´enrecord que vaig enviar a demanar els pares. Vingué la mare, un dilluns dematí. Li vaig dir que era necessari el treball conjunt entre l´escola i la família, si volíem que el seu fill tingués una disposició favorable cap als aprenentatges acadèmics, que l´al·lot estava desmotivat, que l´havíem d´ajudar... La mare va somriure i em va dir que el seu fill tenia el cap tancat, que no hi havia manera d´aconseguir que s´interessàs per l´estudi, que ho havien provat tot. Llavors m´assegurà que no el veia amb una carrera, el seu fill. Però que sabia de cert que tendria un futur brillant, al marge de l´escola. Justament, el dia anterior, a l´horabaixa –ai, l´emoció del diumenge a la tarda!-, havia jugat a futbol amb l´equip del seu barri i havia marcat dos gols. Aquella dona ja veia, intuïa, que el fill tindria el futur obert a l´èxit, si seguia el camí que s´havia desvetllat aquell horabaixa. Tenia el cap tancat, però tenia les cames ben despertes, vingué a dir-me.
No sabia com li ho podia explicar. Crec que li vaig dir que la força dels músculs de les cames i el pensament estan relacionats. Que no hi ha ni un sol ésser humà en què el cap vagi per un vent i les cames per l´altre. Que la intel·ligència –les intel·ligències- parteixen del cervell i es dispersen per tot el cos. Fins a la punta dels cabells –crec que li vaig dir-, arriba el pensament. I ella em mirava bocabadada. Al final, tornà a insistir: Doncs ja ho veu, una closca tan dura i unes cames tan actives.
Avui m´he recordat d´aquella mare, expectant davant el futur del seu fill. Entossudida en què el cap i les cames funcionen de manera independent. Li vaig preguntar: Però vostè amb què creu que va marcar els gols? I em va respondre, però no en tenia el més mínim dubte: Amb els peus.
Ella pensava que el futbol és la gran festa dels peus. I s´imaginava que el fill en seria el rei. Pensava en les tardes dels diumenges, en els bars oberts de pinte en ample plens de gent, la cara girada al carrer, silenciosa, el cap aixecat cap al televisor, tot esperant que el seu fill marcàs un gol, i un altre, i un altre... I sentia els claxons dels cotxes recórrer la ciutat, els crits d´eufòria, la gresca... Gooool!
He acudit al campus i he contat al meu amic, l´ase ronyós i savi, la proposta publicitària que he vist rere un autobús públic. L´he trobat que parlava a una pilota vella. Tenia entre les cames una pilota estripada i feta trossos. No sé què contava. L´he vist que parlava a la pilota. Era un monòleg monòton, indesxifrable. Parlava a la pilota, ni que fos Hamlet amb la calavera entre les mans.
