Mare de Déu del Carme (16)
La Mare de Déu del Carme és una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. Aquesta advocació té l´origen en l´aparició de la Mare de Déu a un frare en el transcurs de la qual li lliurà l´hàbit o escapulari que havia de ser el distintiu carmelità: la festa data del segle XIV. Tanmateix, el culte a la Mare de Déu és fruit de la imaginació popular que supleix la insuficiència de referències a Maria en el Nou Testament, desenvolupant fantasiosament un extensíssim llegendari. L´almirall mallorquí Antoni Barceló la popularitzà entre la marineria, fins a substituir el patrocini de sant Elm. La seva denominació procedeix del Mont Carmel, a Israel, un nom que deriva de la paraula Karmel o Al-Karem i que es podria traduir com ´jardí´. Existeixen avui en actiu ordes religiosos carmelites repartits per tot el món, masculines i femenines, els quals giren entorn d'aquesta figura mariana. És considerada patrona de Xile i del seu exèrcit. A Espanya és patrona de la mar, dels pescadors i de l'Armada Espanyola. A Colòmbia és considera patrona dels transportadors. Aquesta advocació dona nom a totes aquelles persones que es diuen Carme o Carmel, celebrant la seva onomàstica el dia de la festa d'aquesta Verge: 16 de juliol. El nom femení de Carme és ben comú, i a molts de llocs hi ha un carrer o un barri del Carme. La Mare de Déu del Carme és la patrona de moltes poblacions del litoral mediterrani. En les processons, mar endins, duen la imatge de la Mare de Déu del Carme, o ´Stella Maris´. Arribat a un punt de la processó, totes les barques fan sonar reiteradament les sirenes en homenatge a la Verge. Fan festa per la Mare de Déu del Carme, a cala Bona (Son Servera), cala Figuera (Santanyí), cala Rajada (Capdepera), Port d´Andratx, Port de Pollença, Port de Sóller, Porto Cristo, es Capdellà, Portocolom....
Santa Margalida (20)
Margalida significa "perla" en grec. És santa Margalida d´Antioquia i va viure al s. III, venerada com a santa per totes les confessions cristianes. La seva existència real, però, és dubtosa i fou declarada com a apòcrifa el 494 per Gelasi, i el 1969 també fou exclosa del calendari universal dels sants, tot considerant que no hi havia prou proves que n´assegurassin la historicitat; el seu culte és permès en aquells llocs on té tradició. La devoció va revifar-se durant les Croades; hi havia la creença que la santa mateixa havia promès indulgència a qui escrigués o llegís la seva vida o invocàs la seva intercessió; això va fer-la un dels sants més populars durant l´Edat Mitjana. Com a curiositat, prop de 200 esglésies d´Anglaterra estan dedicades a santa Margalida. És la patrona dels naixements. I ja ho sabeu: avui, la santa l´encén... i comença la canícula. És festa a Felanitx, sa Pobla, santa Margalida, Son Serra i Santa Maria del Camí..
La llegenda
Santa Margalida era filla d´un rei moro que es volia casar amb ella. Com que la santa s´hi resistia, la va fer empresonar i manà als carcellers que només li donassin una mica de menjar ben salat, per tal que li fes venir molta set i la necessitat d´aigua la doblegàs. Però l´al·loteta, com que era cristiana, va preferir morir de set a casar-se amb el seu pare. Quan va morir, uns angelets se la van endur al cel. Sembla que era molt petitona i eixerida; per això les dones petites d´estatura la invocaven perquè els donàs gràcia i vivacitat. També la invocaven les dones madures perquè els tornàs l´aroma de la joventut.
La canícula
És el període de quatre a sis setmanes que va des de finals de juliol fins a finals d´agost, durant el qual fa molta calor. Es creu que comença per santa Margalida i acaba per sant Bernat de Claravall (20 d´agost). Un lleó és el signe rector d´aquest tram, basant-se en una llegenda. Avui apareix al cel un lleó fet d´estels que encalça furiosament el Sol amb el propòsit de devorar-lo. El Sol, per tal de defensar-se i evitar que s´acosti, redobla l´ardència dels seus raigs. El temps canicular és molt apropiat per fer pronòstics i profecies i per estudiar i iniciar-se en les arts del cel. .
Recomanacions
El recull de 2000 endevinalles d´Antoni Llull, "Qui hi té tranc ho endevina", totes amb estrofes de 4, 5 o 6 versos, i inventades.
El llibre de Gabriel Barceló Bover, "Revifant Mossèn Alcover"; 60 textos reivindicatius al voltant de l´homenot Alcover.
