La Sagristía de la Vendée

Afinals del mes de febrer, alguns mitjans de comunicació es varen fer ressò d’una notícia protagonitzada per capellans catòlics de diverses diòcesis espanyoles i estrangeres a través d’un canal de YouTube on —i aquí ve la seva transcendència mediàtica—, un d’ells, de la diòcesi de Toledo, va manifestar irònicament que resava molt pel Papa perquè pogués anar al cel com més aviat millor, mentre que els altres reien i feien comentaris al respecte. En un programa posterior, l’esmentat capellà preguntava per què es queixava la gent, ja que havia enviat al papa al cel i no a l’infern. El fet és que això ha provocat indignació en alguns sectors de l’Església catòlica espanyola, que ha obligat a l’arquebisbat de Toledo a fer un comunicat per a reprovar l’actitud d’aquest sacerdot i de la resta del cenacle, malgrat que no tingui jurisdicció sobre altres diòcesis. La "Sacristía de la Vendée", aquest és el nom posat, és una transmissió setmanal on habitualment es reuneixen una sèrie de preveres per a parlar de diversos temes en forma de tertúlia que, segons afirmen ells, és contrarevolucionària. Si entenem aquest mot com antònim de progressisme, aleshores ja sabem en quina direcció van. I si afegim Vendée, una zona meravellosa que es troba a la regió del Loira en el centre-oest de la franja atlàntica de França, popularment coneguda com la Venècia Verda, on històricament, entre el 1793 i 1796, va haver-hi una revolució contra la Revolució Francesa, coneguda com la guerra de Vendée, confirmen —segurament— l’orientació, per si no quedava clar, d’aquests ministres de l’Església catòlica que defensen a ultrança la tradició i la memòria franquista com a salvadora del catolicisme espanyol, que tant de bé va fer a Espanya, sempre segons ells. Fins i tot, alguna que altra vegada surt el nom del concili de Trento amb una certa nostàlgia. Si això no fos així, tant se val, no canvia la substància, tan sols els accidents. Segurament, que a la majoria de les persones els hi importa ben poc tot això, són coses de capellans, dirien alguns. Allà ells amb els seus problemes. Amb tot, la imatge que donen és deplorable, el d’una Església que no ha evolucionat en i amb el temps, que es troba ancorada en el passat, en els temps ‘gloriosos’ de la cristiandat, fent apologia de Francisco Franco —només ens falta que el santifiquin—, la d’un dictador que va sembrar la mort per allà on passava, una de les últimes fou la de Salvador Puig i Antich, ara que el passat 2 de març ha fet cinquanta anys de la seva mort, executat en el garrot vil, a pesar de les súpliques de la comunitat internacional i del mateix papa Pau VI que demanaven la condonació de la pena. Un procés judicial, per cert, ple d’irregularitat. I després, talment una escenificació, Franco anava en processó sota pal·li, combregava devotament agenollat i donant-se cops al pit i afegint el mea culpa. Tots els dictadors han fet el mateix, han cercat aliats per a guanyar-se al poble i l’Església espanyola, que aleshores era forta, va sucumbir al parany, tan sols uns pocs, entre ells Vidal i Barraquer, es va negar a firmar la carta d’adhesió de l’episcopat espanyol al cop d’estat del general. Recordeu-vos de Pinochet. Els capellans de la "Sacristía de la Vendée" insisteixen que Jesucrist va fundar el cristianisme, però resulta que ell no va fundar res; va néixer, viure i morir com a un jueu. Foren els seus deixebles que, en ser expulsats de la sinagoga, varen interpretar la seva vida amb una visió novella i d’aquí va sorgir una incipient religió considerada una secta més del judaisme i que es va estendre ràpidament per tota la Mediterrània. Pensen en Jesucrist com a ‘Crist Rei’, el salvador universal, però només ho és, evidentment, per a aquells que creuen en ell. Hem de tenir en compte, que a més del cristianisme, hi ha altres religions amb llurs creences i tradicions, totalment diferents de la cristiana i que no es poden menysprear. No hi ha ni una sola religió que es pugui qualificar de portadora de la veritat definitiva. Per tant, aquest universalisme només s’entén des d’una visió molt particular. Ells es fixen molt en els dogmes —com si això fos l’essència del cristianisme—, un pensament totalment tancat en si mateix i que no dona peu al dubte, quan realment la fe és transitar per la incertesa. Ells sempre parlen de la veritat, fan d’ella un absolut, com si fossin els únics posseïdors; tanmateix, no hi ha una veritat absoluta, menys encara, en religió. La veritat es construeix pas a pas, la meva és una baula més en la cadena que creem entre tots. Els membres d’aquest grup no accepten l’homosexualitat ni els matrimonis del mateix sexe, és una cosa contra natura, diuen. La seva visió del món és lluny de la realitat, així ho penso. En canvi, voldria saber, què és el que diuen dels capellans pederastes? També consideren això una confabulació de l’esquerra o un invent de progressistes que volen enfonsar el catolicisme? En fi, no cal donar més voltes a l’assumpte, ja que com més propaganda fem, pitjor. Deixem-lo aquí.